diumenge, 11 d’octubre de 2015

Malzieu, Mathias - L'Ombra allargada de l'Amor

Aquest llibre va anar a parar a les meves mans pel mèrit de l'il·lustrador B. Lacombe, que va fer un gran disseny de
coberta sumat a una recomanació propera; perquè si parlem del responsable de traducció del títol mai hauria escollit un llibre amb un títol semblant per llegir, comparable als títols de les típiques novel·les cursis o romanticones per iaies (sense desmerèixer el gust per aquell gènere, però no és massa el meu terreny). S'ha de dir que el títol real del llibre és "Maitenant qu'il faut tout le temps nuit sur toi", no sé en quin moment la closca privilegiada dels editors van pensar que el sentit de la frase escollida en català s'adequa més a l'ombra allargada de l'amor, en fi, donaria pel mateix debat que les traduccions de determinats títols de pel·lícula (amb la diferència que en l'univers literari no m'hi havia topat tant). Si el llegiu, a més, us adonareu que durant la narració fa referència diversos cops a "la nit que plana tot el temps" sobre la mare del protagonista, amb que la referència al títol original en francès tindria molt més sentit que no pas "L'ombra allargada de l'amor".

Dit això, és una novel·la que recomanaria sense problemes a qualsevol que necessites una mica de lectura lleugera entre llibres més espessos. Amb un llenguatge poètic ple de metàfores i semblant al d'un conte llarg, Mathias Malzieu ens narra una història surrealista sobre la superació del protagonista (Mathias) de la mort recent de la seva mare, per a fer-ho comptarà amb l'ajuda d'un gegant i de l'ombra d'aquest. Un univers que recorda un pèl a Tim Burton (com les lletres de la coberta semblen avançar). Tot i que en alguns passatges es pot tenir la sensació d'un lleu excés d'insistència en el mateix tema (tristesa, pèrdua) sense passar a l'acció, es llegeix ràpid (150 p.) i és força agraït. El paper que es va fer servir per imprimir-lo esta ben aprofitat. Recomanable.

El fragment:

[...] Procuro contenir-me i només em mostro una mica crispat davant d'ell, perquè tots som una mica ridículs quan ens enfurismem, sobretot jo. De vegades, fins i tot resulto bastant còmic. Ara, però, és la darrera arma de defensa amb que compto. Passi elque passi, em converteixi en un forçut recelós o en una mena d'espantaocells, no em vull tornar mansoi per res del món.   El tren va bressolant tranqui·lament les tempestes que esclaten dins el meu crani. La pel·lícula que projecten per la finestra mostra les planures verdes del centre de França, un volcà apagat que només escup aigua mineral i petits arbustos que creixen amuntegats. A mi, doneu-me Islàndia. Jack, fes una altra vegada el teu número de l'arbre mort, que s'aixequin el vent i les tempestes! Estic fins al capdamunt d'aquesta tarda agradable i plàcida i em cansa el paisatge domesticat que creix al llarg de la via! Vull ferme gran, i un gegant me n'ensenya, però no vull convertir-me en un adult gris. [...]


Malzieu, Mathias. L'Ombra allargada de l'Amor. Barcelona: Random House Mondadori, 2010. 150 p. ISBN 9788439723233.




[Lectura: Tardor 2015]

dilluns, 2 de febrer de 2015

Kadaré, Ismaïl - El Nicho de la Vergüenza

Ismaïl Kadaré manté en aquesta obra el magnífic nivell narratiu del “Palau dels Somnis”. Tot i ser llibres independents, es relacionen pel que fa a la creació d’una atmosfera boirosa, d’una mena d’escenari desdibuixat que deix entreveure molt més del que escriu.
Aquí la novel·la agafa com a element central el “nínxol del la vergonya”, un espai on s’exhibeixen els caps dels traïdors a l’Imperi. Els recorreguts que fan els caps dels confins dels dominis imperials fins la capital, els candidats a ser pròximament dins el nínxol, els turistes que visiten la plaça només per admirar amb morbositat els rostres que s’hi exposen.
Les llargues travessies de l’encarregat de dur els caps, Tunxh Hata i com aquest personatge ferotge i depravat cobra vida pròpia a través de les paraules de Kadaré és espectacular, així com la descripció del guardià del nínxol, Abdulla, prototípic funcionari gris i també les fantàstiques descripcions del Rebel Ali i la lluita amb aquest, les trifulques del palau, els nomenaments dels “Bajas”... com es va desgranant la filosofia que regeix als territoris dominats, els espantosos edificis imperials amb les seves burocràcies i funcionaments interns, la temuda llei del “cra cra”, que prohibeix llengües, que desmembra pobles, que fins i tot obliga els habitants de les regions que antigament s’han mostrat més rebels i orgullosos dels seus orígens a adoptar una nova llengua minvada de mots, creada expressament per atordir-los els sentits i despersonalitzar-los en poques generacions, eliminant també qualsevol vestigi d’ individualitat com puguin ser diferenciacions en el vestir o en l’aspecte... Kadaré barreja històries col·lectives amb els destins individuals i les històries personals dels diferents personatges de manera magistral sense perdre en cap moment el ritme narratiu ni la qualitat literària. Molt recomanable.

[…] En una pesada estantería de bronce se encontraban los expedientes de las lenguas muertas. Eran gruesos, pero la mayoría de sus hojas estaban borradas con el mayor cuidado. Las palabras del diccionario, las reglas gramaticales y de la sintaxis eran borradas de forma progresiva, según su grado de merma o desaparición. Al final se borraban las letras del alfabeto, el último vestigio de la lengua escrita, tres lo cual se certificaba su muerte completa. Inmediatamente después comenzaba otro proceso, aún más largo y dificultoso, la eliminación de la lengua oral, el cual atravesaba varias subfases. Por ejemplo, su última y definitiva fase consistía en sofocar la lengua en sus últimos islotes: las viejas. Estaba comprobado que, de forma general, la lengua vivía más largamente en las mujeres, sobre todo en las que habían tenido hijos. Más tarde, cuándo la lengua había sido borrada de la faz de la tierra, llegaba un tiempo en que disminuía también el número de ancianas que, como las antiguas urnas, mantenían las cenizas de los últimos despojos de la lengua. Eran anotadas en registros especiales como “viejas con lengua” y sometidas a constante vigilancia hasta su muerte. Tras ello el proceso de liquidación de la lengua, o proceso de Nolengua, se consideraba consumado. […]


Kadaré, Ismaïl. El Nicho de la Vergüenza. Madrid : Alianza, 2001. 189 p. ISBN 8420672572

dilluns, 26 de gener de 2015

Echenoz, Jean - 14

He de confessar que tenia ganes de llegir alguna cosa de Jean Echenoz, moltes, i especialment “14”, després de les grans crítiques que tant a diaris com a fòrums on lectors anònims com jo el recomanaven mil i un cops. Fins i tot un escriptor va arribar a posar-se molt plom amb aquesta obra, enaltint-lo i recomanant-lo a cada contribució que feia al fòrum.


Decepció... d'acord, la lectura és amena, 98 lleugeres pàgines. Segons les crítiques l’autor ha volgut fer un paisatge minimalista i descripcions descarnades deixant més per al lector el fet de jutjar la tessitura moral dels esdeveniments que s’anaven succeint al llarg del conflicte. Intentar crear un cert punt  neutre dins el context d’una guerra  és una feina complexa, reconeixem-ho; però es que potser la literatura existeix per despertar passions, per aconseguir crear sentiments, emocions, fer riure o plorar al lector, i aquest llibre ho aconsegueix poc, o gens. Deu ser un gran autor, perquè si aquesta fos la seva òpera prima (en cas d’haver-la aconseguit publicar) no hauria rebut ni la cinquena part dels elogis que li han fet.

 Fa poc vaig llegir un llibre de Natsume Soseki, “Shumi no iden”, que no tracta exclusivament de guerra però on aquesta hi té un paper important, i sent un llibre de durada curta (com “14”) aconsegueix aprofundir d’una manera magistral en el que signifiquen aquests conflictes per als essers humans. Que aquesta no era la intenció d’Echenoz amb aquest llibre diran alguns... potser sí, però contestaria que el resultat ha esta un llibre que tot i no patir de manca de qualitat literària esta a quilòmetres de ser un llibre que passarà a la història de la literatura com en tants diaris deixen entreveure les magnànimes crítiques que en fan.  Fins i tot ens podriem preguntar fins a quin punt aquest llibre no va ser simplement una obra oportunista creada per a vendre'n exemplars com "xurros" aprofitant per una banda la tirada de la commemoració del centenari de la primera guerra mundial i per l'altra la fama de l'autor.

 Resumint: si voleu llegir llibres que parlin de guerra amb poc gruix de paraules però que diuen molt més que no pas "14", dues recomanacions: “Réquiem por un campesino español”  de Ramon J.Sender i “Shumi no Iden”  de Natsume Soseki, obres magistrals les dues, capaces d’encongir-te el cor en més d’un dels seus passatges.


Echenoz, Jean. 14. Barcelona: Anagrama, 2013. 98pp. ISBN 9788433978738

dimecres, 13 d’agost de 2014

Conrad, Joseph - La línea de sombra: una confesión



I tu? Ja has creuat la teva línia d’ombra?

Algunes casualitats es reuneixen entorn d’aquest llibre, Conrad el va escriure just complerts 31 anys, és autobiogràfic, deixa anar algunes reflexions interessants al llarg de la narració referent a aquest pas intermedi entre joventut i adultesa, aquest punt en que no s’és vell, però la joventut comença a semblar que s’allunya… El protagonista, es veurà premiat amb un ascens en la seva escala professional després d’arriscar-se i deixar una feina estable a causa del tedi que li comporta el pensar-se a si mateix duent a terme les mateixes tasques durant dècades i del buit existencial que de cop s’apodera d’ell al pensar-se en futur. 



Es llança a l’aventura,  per tedi, per ràbia, potser amb certa arrogància però és conseqüent amb el que pensa i sent, de cop la seva vida es converteix en una incògnita, ell mateix es fa incògnita. Els vents sembla que bufen a favor dels valents (almenys en aquest llibre) però només al començament, no tot és un camí de roses per al protagonista i a mesura que avança la narració veure’m com el que tant amablement li ha portat el destí és alhora molt a prop de destruir-lo per complet.
Amb reflexions interessants, utilitza un llenguatge nàutic que si no es domina prou bé (és el meu cas) pot portar a errors d’interpretació i a un certa desorientació en les trajectòria del vaixell, hi ha fragments en que s’hauria agraït que Conrad hagués explotat més aquesta potència reflexiva en detriment d’algunes descripcions una mica allargassades. Bona recomanació per a qui agradi el gènere de les novel·les d’aventures, ideal per als que gaudeixin amb les narracions basades en la nàutica, els vaixells i el món que envolta aquest univers.

I es que en el fons, qui no es fa, o pot dir no haver-se fet mai les mateixes reflexions que Conrad es va fer fa 97 anys...?

El fragment:
[…] Caminamos, reconociendo las lindes de nuestros predecesores, aceptando tales como se presentan la buena suerte o la mala los puntapiés o las perras chicas como reza el adagio -, el pintoresco destino común que tantas posibilidades guarda para el que las merece, cuando no simplemente para el afortunado.  Sí; caminamos; y el tiempo también camina, hasta que, de pronto, vemos ante nosotros una línea de sombra advirtiéndonos que también habrá que dejar tras de nosotros la región de nuestra primera juventud,
   Este es el período de la vida en que suelen sobrevenir aquellos momentos de que hablaba. ¿Cuáles? ¡Cuáles van a ser! : esos momentos de hastío, de cansancio, de descontento; momentos de irreflexión. Es decir, esos momentos en que los aún mozos propenden a cometes actos irreflexivos, tales como el matrimonio improvisado o el abandono de un empleo, sin razón alguna para ello.
   Desde luego, no es esta una historia conyugal. No; el destino no me fue tan adverso. Mi acto, por inconsiderado que fuese, tuvo más bien el carácter de un divorcio, casi de una deserción  [...] 

Conrad, Joseph. La línea de sombra: una confesión. Barcelona: Laertes, 1996.195 pp. ISBN 8475843050

[Lectura: Primavera 2014]

dijous, 10 de juliol de 2014

Kadaré, Ismaïl - El Palau dels somnis



Casualment vaig topar amb una tertúlia radiofònica on parlaven molt efusivament d’una novel·la: “El palau dels somnis” d’un autor albanès que desconeixia totalment (Ismaïl Kadaré, més tard descobriria que fins i tot ha estat nominat a premi Nobel). Els tertulians relacionaven la literatura de Kadaré amb la de Kafka... anava caçant coses al vol perquè en aquell moment conduïa. 

El que em va cridar més l’atenció del relat va ser l’argument: una societat amb un ministeri, dels més importants de l’Imperi, anomenat Tabir Serrall o Palau dels somnis, on un seguit de tècnics es dediquen a analitzar els somnis de la població que van arribar a través duna sèrie de funcionaris encarregats de la seva recol·lecció. Els analitzen, busquen indicis, elements subversius, somnis premonitoris; detenen gent, interroguen, seleccionen... Vist així em semblava que em trobava davant d’un nou 1984, una distopia on el control de la població havia arribat a tal extrem que fins i tot els ciutadans havien perdut la llibertat de somiar i finalment... sí i no.   

No ens trobarem davant d’una societat amb naus sobrevolant l’asfalt i ciència ficció, el marc cronològic sembla endarrerir-se en aquest aspecte, tot i això, pel que fa a la resta d’argument, sí que és cert que tota l’acció passa en un entorn totalitari. El canvi dels personatges, les intrigues, el pensament i filosofia que regeix la societat és fascinant, ens retrata un mapa d’Europa i una trama on el protagonista (membre d’una família poderosa) treballa dins el Palau dels somnis. Lentament veiem l’evolució psicològica del personatge, mentre ràpidament els canvis succeeixen al seu voltant. Escenaris delirants, onírics, on es desenvolupa l’acció al llarg de la novel·la li donen un aire realment peculiar i  la hipòtesi que planteja sobre el control dels somnis sobre la població és profundament inquietant. 

La famosa frase d’Ortega y Gasset “Jo soc jo i la meva circumstància” seria perfecta per aplicar a Mark-Alem, el protagonista d’aquesta història, el qual veurem mutar fins a convertir-se en un home que seria irreconeixible pel seu propi jo inicial.



Llàstima que es fa curta, molt curta... tot l’univers simbòlic desplegat per Kadaré, els personatges no principals, les trames alternatives, la història en sí... donen per molt! i sigui perquè últimament la tendència és a consumir “sagues” de llibres que allarguen les narracions profusament (George R.R.Martin, Patrick Rothfuss...) o sigui perquè Kadaré ens deix amb la mel a la boca, aquest és un d’aquest llibres que quan l’acabes et quedes amb les ganes de més, amb desig d’aprofundir més en aquest món que acabés de descobrir-hi dins. Imprescindible.

El fragment:

“- No em puc quedar els teus somnis, vine a veure-ho tu mateix, els meus cavalls es neguen a fer un sol pas quan els fico a dins.

“I aquest brètol que es posa a cridar:

“- Fa cinc setmanes que ningú no recull els meus somnis i vet aquí  que tu també me’ls vols tornar a encolomar; em queixaré, escriure a Direcció General, al xeic ul-Islam en persona!

“- Et pots queixar a qui et doni la gana – li vaig dir -, però els meus cavalls no volen avançar i aquests cinc somnis galdosos no impediran pas que porti tots els demés.

“I amb això  aquell malcarat se’m tira a sobre:

“-Sí, és clar – deia-, així jutgeu els nostres somnis; els trobeu grollers, naturalment, només us agraden els somnis de les cortesanes i artistes de la capital, però allà dalt han dit que els nostres somnis són els de veritat perquè vénen del fons de l’Imperi i no de senyorets clenxinats!

“Aquell sapastre no parava de dir pestes de tot, tantes que se’m van posar els nervis de punta i no sé com em vaig aguantar les ganes de tirar-me-li a sobre amb tota la ràbia. En acabat no el vaig atonyinar, això no, però, el que li vaig arribar a dir! Em bullia la sang perquè aquell home  entrebancava la meva ronda i ho vaig aprofitar per desfogar-me. El vaig cobrir d’insults, ell, el seu poble de mala mort que per mi no val ni un barri de poble normal, aquella porqueria de circumscripció on viuen quatre borratxos i quatre guetos que no són bons ni per fer somnis com Déu mana, que els seus somnis espanten fins els cavalls!



Kadaré, Ismaïl. El Palau dels somnis. Barcelona: Club Editor, 2006. 200 pp. ISBN 8473291166.


[Lectura: hivern 2014]

dijous, 1 de maig de 2014

Sillitoe, Alan - La soledad del corredor de fondo



 “La solitud del corredor de fons”  després de “Siddhartha” crea un fort contrast d’estils i d’històries. A les narracions de Sillitoe trobem un tipus de personatges diametralment oposats als de Siddhartha, una narrativa àcida, punyent, xocant...  Dins d’aquest títol  (un dels escriptors anglesos del grup “Angry Young Men”)  ens narra diferents relats curts sobre personatges més o menys marginals de barris pobres o entorns violents de Gran Bretanya. Són relats sobre fracassats en molts casos o sobre el que en diríem fracassats socials des de l’òptica actual del triomf social però que són alhora triomfadors a la seva manera. 


El que impacta més és la història que dona nom al conjunt de relats “La solitud del corredor de fons” Un cant a la llibertat individual on descobrim en un protagonista amargant uns valors amagats que  la resta de personatges del relat, tot i la seva posició social superior, mai arribaran a assolir per manca de profunditat. Un personatge que troba la manera de demostrar les seves creences i reafirmar-se, tot i que sabent el que pot comportar fer-ho. Rebel fins al final de la historia Colin Smith comença a córrer gairebé per obligació i descobreix una nova manera de pensar, un seguit de reflexions àcides i grans sobre la vida i la condició humana que val molt la pena de llegir. Si no voleu llegir tot el conjunt de relats, llegiu com a mínim aquest, no us decebrà.


El fragment:


[...] que yo diga que el director es un estúpido cabrón, cuando yo apenas sé escribir y él sabe leer, escribir y sumar como un catedrático. Pero lo que digo es la pura verdad. Él es un imbécil y yo no, porque yo sé ver lo que hay dentro de los que son como él mejor que él lo que hay dentro de los que son como yo. De acuerdo, los dos somos astutos, pero yo lo soy más y acabaré ganando, aunque muera en una celda a los ochenta y dos años, porque le sacaré a mi vida más diversión y más alegría que él a la suya. Imagino que él habrá leído un montón de libros y, por lo que sé, hasta es posible que haya escrito unos cuantos; pero también sé seguro, como que estoy sentado aquí ahora, que lo que estoy garabateando vale mil veces más que lo que él pueda garabatear en toda su vida. No me importa lo que diga nadie porque ésa es la verdad y no se puede negar. Cuando me habla y miro su cara de sargento, sé que yo estoy vivo y que él está muerto. [...]

Sillitoe, Alan. La soledad del corredor de fondo. Barcelona: Debate, 2000. 190 p. ISBN 84-90675-19-2.

dissabte, 22 de març de 2014

Uhlman, Fred - L'amic retrobat



Feia temps que no em recorria un calfred com el que em va passar per l'espinada al tancar l'amic retrobat. Aquella sensació que t'obliga a pensar sobre el final, sobre el llibre i sobre alguns valors i creences morals pels que ens regim. Últimament, m'havia tornat bastant
reticent amb la literatura de temàtica 2ona guerra mundial - nazi, trobava que era un tema molt explotat, massa utilitzat, ple d'estereotips i del qual ja s'havien escrit tantes històries reals que tornar a basar una història fictícia (tot i que no és el cas d'aquest llibre) en el mateix període em semblava excessiu. Aquest no és un llibre nou, però si confesso que el vaig agafar amb cert recel també he de dir que després de les primeres frases vaig canviar d'idea completament. És cert, hi ha el rerefons de l'Alemanya d'entreguerres i de l'ascens de Hitler al poder, i aquests esdeveniment marcaran el desenllaç de la història, però la història en sí, tracta més sobre l'amistat entre els protagonistes i la manera de viure-la en el període que va de l'infantesa a l' adolescencia i les seves inquietuds i conseqüències. Una novel·la curta, molt curta i molt interessant. Després de K.L. Reich de les més bones que he llegit que tinguin relació amb l'Alemanya nazi.



Uhlman, Fred. L'amic retrobat. Barcelona : Columna, 2000. ISBN  8483009463.