diumenge, 18 de desembre del 2011

Huxley, Aldous - Un món feliç


Cada any es publica una llista dels llibres més censurats a les biblioteques d’EUA(http://www.cookingideas.es/censura-bibliotecas-20110928.html), i “un món feliç” d’Aldous Huxley estava en tercera posició. Tractant-se ja d’un clàssic i llibre d’anomenada mundial em va estranyar veure’l en aquesta llista, vaig decidir llegir-lo per intentar entendre les raons d'aquesta estranya censura. 


Un autor visionari. Malgrat ser publicat el 1932 Un món feliç fa estremir el lector al pensar en la possibilitat d’arribar a un extrem com el de la novel·la. El sacrifici de la “llibertat” i de les emocions (en aquest cas negatives) en pro de l’estabilitat social i la seguretat, tema candent en l’actualitat especialment després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, on cada cop els controls sobre l’individu a tots els nivells s’estrenyen més “a canvi” d’una suposada seguretat pública dels ciutadans. Un altre tema interessant  és la medicalització de la societat, en “Un Món feliç” els ciutadans viuen constantment medicalitzats amb una droga que anomenen Soma, i que s’administren de manera quasi constant. Evidentment no vivim en un tipus de societat així però si que és cert que l’augment del consum de medicaments relacionats amb trastorns emocionals  (ansiolítics, antidepressius, etc.) que vivim en l’època actual és un símptoma que alguna cosa falla en la societat occidental i que s’hauria de buscar el perquè d’aquesta necessitat i augment. Potser el ritme del "progrés" i el ritme de desenvolupament de l’ésser humà han arribat a unes distàncies massa grans entre sí, potser l’educació no s’adequa a la flexibilitat emocional  i a l’exigència d’adaptabilitat i constant canvi i renovació que demana la nostra societat. Un altre fet que podem copsar ara també en el l’àmbit  laboral, en que cada cop serà més estrany dedicar-se a la mateixa tasca professional durant tota la vida, i encara més rar dedicar-s’hi dins d’una mateixa institució.


Entraria en el tipus de llibres futuristes i visionaris com el 1984 de G. Orwell (tot i ser aquella una obra de més qualitat). Malgrat que el mateix traductor al català (R. Folch i Camarasa) adverteix al pròleg que no és un llibre d’una qualitat literària gaire desmesurada tampoc l’he trobat mediocre. No deixaria de recomanar-la obertament, en especial als joves. és un llibre que indueix a la reflexió i al debat  qüestionant molts dels valors del món civilitzat, on hi entreveiem la cua de la bèstia moral que som en conjunt en l’actualitat. Val molt la pena llegir-lo i és una llàstima que hagi esta foragitat d’algunes biblioteques dels EUA pel seu contingut sexual, per altra banda, contingut tant “suau” que faria que moltes de les pel·lícules provinents de Hollywood semblessin un film pornogràfic  si les haguéssim de comprar amb la novel·la.


Ressenya


Un món feliç relata en clau de ciència ficció futurista un possible esdevenidor de la raça humana, on suposadament sota l’efecte de “drogues” i a través del condicionament des d’infants els humans son feliços, joves i pròspers. La reproducció ha deixat de ser entre homes i dones, els termes pare i mare han estat condemnades a paraules tabú i escatològiques. A través de laboratoris es reprodueixen artificialment les persones, dividint-les en 5 tipus de castes: alfa, beta, gamma, delta, èpsilon; de més important a menys, a cada casta se la condiciona per una missió social, i surt predeterminada amb unes característiques específiques des dels laboratoris (intel·ligència, bellesa, alçada, etc.) . Les activitats individuals pràcticament son inexistents, tot i practicar sexe en privat, el fet de relacionar-se amb una única parella és inconcebible i la promiscuïtat és exalçada i promoguda per tota la societat. La vellesa, la malaltia i la tristesa han estat erradicades del món civilitzat. En aquest context trobem els personatges principals: en Bernard, un alfa amb problemes de socialització; en Helmholtz, amic d’en Bernard, socialment molt reputat però amb tendències solitàries degut a la seva preeminent intel·ligència; Lenina, companya ocasional d’en Bernard; i per últim Linda i el Salvatge (John). 

Bernard fa un viatge amb Lenina a la reserva salvatge (espai del planeta on encara conserven costums antigues i “salvatges” (com la reproducció home-dona, la família com a constructe social, el casament, la religió...). Allà coneixen a Linda, una dona que provenia de la civilització i que va haver-se de quedar a viure al món salvatge després de patir un accident i perdre’s en aquella terra, i el seu fill, John. A partir d’aquí l’autor vol posar en tela de judici els valors morals d’un tipus de societat i de l’altra, la característiques del salvatge i les de Lenina i la societat civilitzada. Una dicotomia de creences i valors enfrontats frontalment.

[Tardor 2011]

dissabte, 17 de desembre del 2011

Etxebarria, Lucía - El contenido del silencio

Novel·la adictiva, història intrigant que s'inicia amb la desaparició de Cordelia, una noia britànica que viu a les Canàries, durant la trama el seu germà viatjarà a les illes per intentar retrobar-la. Capaç d’enganxar-te fins al punt d’acabar les 400 i escaig pàgines que té en 2 dies justos. Al començament tens la sensació de començar una novel·la negra, però de seguida et trobes amb alguns tocs intimistes i emocionals que en molts casos falten en aquests tipus de narracions. Cuidant els detalls psicològics dels personatges l’autora construeix humanitats diferenciades per a cadascun d’ells, Gabriel, Helena, Cordelia... d’una manera peculiar. Perfilant-los d’una vida pròpia que sorprèn ja que la trobem fins i tot en el cas dels personatges més “secundaris” en la història, com Ada , Patricia o Rayco.

Seguint amb la lectura de cop observes que aquesta profunditat que cobren els personatges també es tradueix en la història, les reflexions de Gabriel, les històries d’Helena i especialment els relats de Virgilio confereixen característiques de novel·la històrica a la narració, l’aparició dels nazis a l’escena (lluny de caure en l’estereotipació a que algunes obres d’aquesta temàtica pequen) dota d’una nova intrigant trama a la començada per la desaparició de Cordelia. El tema de les sectes també és àmpliament tractat a la novel·la, basat en diferents agrupacions reals d’aquest tipus (amb algunes notes de necessària ficció), la documentació acurada de l’escriptora sobre els temes històrics i d’actualitat d’aquesta qüestió són un altre aspecte a destacar. En un altre nivell situaríem també les descripcions dels paisatges de les Canàries, fascinants.

En conclusió, obra totalment recomanable, especialment per la profunditat de les reflexions dels personatges, tant a qui agradi la novel·la històrica, com la novel·la negra, com la novel·la més “psicològica”... fins i tot el recomanaria a qui estigués interessat en el tema de les sectes o de les agrupacions “espirituals, religioses, polítiques, etc.” tancades, conté reflexions molt interessants en aquest aspecte. Només puc afegir que és el primer llibre que llegeixo de L. Etxebarria (n'havia llegit alguns articles) i que després del bon regust literari que m’ha deixat segur que no serà l’últim.

[Novembre 2011]

divendres, 16 de desembre del 2011

Hessel, Stéphane - Indigneu-vos

Un manifest que ha aixecat molta polseguera a França i que s'ha estès a altres països d'Europa (a l'edició catalana amb breu pròleg per als lectors catalans)

Interessant de llegir, molt breu i de ràpida lectura (no més de 30 min.). L'autor (diplomàtic francès) explica les vicissituds que va passar durant la redacció de la carta dels drets humans, fa referència al tema de Palestina i recorda la importància de la resistència pacífica, de fer respectar la carta dels drets humans i no deixar-se aixafar.

A vegades necessitem que ens recordin les coses més bàsiques, i el testimoni d'aquest home de 93 anys en pot ser un exemple. Crec que el manifest és important perquè ha tret el tema de l'inconformisme a debat,  "l'adormiment" de les masses i la resignació dels individus actuals, encara que també he de dir que personalment (i després d'alguns articles que havia llegit als diaris) esperava que em fes "bullir la sang", que m'indignés increïblement en haver acabat la seva lectura... malauradament tampoc ha estat així.

dijous, 15 de desembre del 2011

Saramago, José - El hombre duplicado

La història d'un home que de cop s'adona que existeix un altre individu que és la seva còpia "exacta" a la mateixa ciutat on viu, un seguit de casualitats increïbles el portaran a voler descobrir més sobre l'altre enigmàtic "jo"; això li crea un conflicte intern que el porta a viure situacions surrealistes. Narrada d'una manera extraordinària, Saramago s'entreté jugant amb el llenguatge i allarga les frases i els diàlegs interns d'una manera (que almenys jo) no estic acostumat a llegir, però no per això menys entretinguda i interessant.

Del mateix autor vaig llegir "Assaig sobre la lucidesa" una història sobre un país en que de cop més del 90% de la població decideix votar en blanc a les eleccions", les situacions a que porta aquest fet i en definitiva una de les possibilitats que podria succeir al món real. L'argument és fascinant (més pensant en que en un moment de desencant de la política com el que vivim), però el desenvolupament de la història no esta tant treballat com la del "hombre duplicado".

Als que per alguna raó només han llegit una obra de Saramago (molts coneixen l"Assaig sobre la ceguesa" i el van trobar farragós i lent, jo encara el tinc a la llista de pendents) i es troben desencantats de l'autor els hi recomanaria que l'hi donessin una segona oportunitat amb aquest llibre. I si els hi agrada, que més endavant llegissin "El Cuaderno", recull dels seus escrits i opinions publicades al bloc fins al 2009: una crítica elegant i lúcida del comportament de personatges internacionals (encara d'actualitat) i de qüestions ètiques individuals i col·lectives.

[Abril 2011]

dimecres, 14 de desembre del 2011

Bryce Echenique, Alfredo - Un mundo para Julius

Alfredo Bryce Echenique
"Un mundo para Julius" m'ha fascinant. El fil principal narra la historia de les classes socials altes del Perú i de retruc de la població de les classes mitges i baixes. A través del fil argumental iniciat per la visió del món que té el fill petit d'una família rica t'introdueix al pensament, conductes i creences de la societat peruana. Personatges molt ben perfilats psicològicament i que cobren vida pròpia a través de la peculiar manera de narrar les històries de l'autor, al cap de poques pàgines et trobes immers dins del seu món (exterior i interior).
Això si, el ritme de la novel·la és diferent del que ens trobem en molts llibres actuals, per llegir sense presses. L'autor narra les històries amb un pèl d' àcidesa. Després d'haver llegit
"El hombre que hablaba de Octavia de Cadiz" (obra totalment recomanable), puc dir que és característica d'ell. Ens trobem davant d'un d'aquells autors que si en llegissis un article sense saber-ho, el reconeixeries per la manera d'explicar-se, totalment personal
.

"El hombre que hablaba de Octavia de Cadiz" també el vaig trobar fantàstic pel que fa a la construcció dels personatges, la història i la manera de narrar de Bryce Echenique; un dels meus preferits en llengua castellana.


[Febrer 2011]

dimarts, 13 de desembre del 2011

Espinosa, Albert - Si tú me dices ven lo dejo todo...pero dime ven

Feia temps que havia sentit a parlar d'aquest llibre, tant en positiu com en negatiu, fins que vaig decidir comprovar per mi mateix si  coincidia amb les crítiques escoltades...

Personalment m'ha agradat, lectura amena i entretinguda que tant pel format del llibre com per la història, que és ràpidament digerida pel lector. Narra la història personal d'un detectiu (però no us penseu que parlem de novel·la negra) i va enllaçant d'una manera força original els capítols i les vivències de superació personal viscudes pel protagonista des de l'infantesa fins a la maduresa., amb sorprenents casualitats que recorden en algun moment  "Les nou revelacions" de J. Redfield. Alguns potser el consideraran un llibre en part de creixement personal, en part novel·la psicològica. Hi ha qui diu que és massa emotiva que peca de "sensibleria". Personalment he de dir que no, potser no ens trobarem davant d'un clàssic (quants llibres d'autors contemporanis dels que hem llegit ho poden ser?) però si d'una novel·la molt recomanable per a totes les edats (des dels adolescents fins a la 3a edat), capaç de fer emocionar en algunes de les seves línies (el que és un gran mèrit en un llibre). 

Comparant-la amb una altra novel·la de "creixement personal" que últimament ha tingut anomenada internacional com l'Aleph de Paulo Coelho he de dir que així com aquella em va defraudar, en "Si tú me dices ven..." he trobat aquella sensació gratificant d'haver invertit bé el temps que he esmerçat llegint-la. Missatges clars, lectura ràpida i entretinguda, et pot fer passar una estona interessant.

[Desembre 2011]

Salutacions