Isop; Helen Ward (il.) - Les millors Faules d'Isop

   Buscant llibres a la sala infantil de la biblioteca vaig descobrir aquest petit tresor il·lustrat per Helen Ward. Les faules d'Isop són conegudes per tothom, contes tant famosos com la llebre i la tortuga o la llagosta i la formiga són històries recollides (amb diverses variacions però amb les mateixes idees moralistes) per cultures de llocs diversos del món. En el nostre cas van ser recollides sota el nom d'Isop a la Grècia clàssica. Aquest recull de faules és una excel·lent recomanació per a qualsevol edat, les lliçons que s'hi ensenyen a través de breus contes són aplicables a totes les èpoques i resisteixen el pas del temps. Aquesta edició, a més, compta amb l'afegit d'unes il·lustracions fantàstiques que us faran gaudir el doble de la lectura de les fàbules (per no parlar de la cara que fan els més petits en veure-les).

I es que en el fons alguns autors moderns l'únic que han fet és reversionar histories que fa mil·lenis que s'expliquen i vendre-les com novetats per a adults, quan qui sap si ja les tenim interioritzades a l'inconscient dels segles que fa que volten per l'imaginari col·lectiu. 

 En qualsevol cas no us perdeu aquest fantàstic llibre d'Isop il·lustrat per Helen Ward, per anar fent boca aquí teniu un enllaç a les faules:  http://www.totcontes.com/faules-isop 

Isop. Les Millors faules d'Isop / adaptat i il·lustrat per Helen Ward. Barcelona: Parramón, 2004. [60] p. : il. col. ; 33 cm. ISBN 8434226413.

Márai, Sándor - La gavina

Llibre dens i complex. Amb pocs personatges principals (en essència només dos) Sándor Márai teixeix un increïble discurs al voltant del fet de la guerra, de l'amor, de l'individu i del grup; magnífiques reflexions sobre l'essència de l'ésser humà, el sentit del destí individual i col·lectiu dels pobles, i la influència dels nostres actes i les seves conseqüències. Tot això ho fa a través de la figura d'un funcionari d'estat hongarès el qual té l'encàrrec de redactar un comunicat de guerra per avisar al país que tot canviarà en poques hores, aquest personatge, l'Oscar, coneixerà una misteriosa dona que compartirà les seves profundes reflexions sobre la vida i la història.

 

És un llibre que pel seu discurs narratiu és molt apte per a ser llegit en veu alta seguint-ne les evolucions i argumentacions. No es recomana llegir-lo abans d'anar a dormir o en moments de poca concentració, ja que exigeix molta atenció del lector per a seguir-ne el fil. Feia molt de temps què no trobava un llibre en que hagués de fer tantes marques a les pàgines que considerava interessant per a una relectura posterior.

En un estudi sobre l'evolució dels llibres que es consideraven "best-sellers" des de fa uns segles fins a l'actualitat, la característica que remarcaven els investigadors era que cada cop, des de Shakespeare fins a Dan Brown (i accentuat especialment a partir de la segona dècada del s.XX), les oracions del llibres "més venuts" o "més llegits" s'anaven escurçant per conferir rapidesa a la lectura i a l'acció desenvolupada; produint així un canvi en la conducta lectora dels individus, que s'accelerava, tendia a consumir més ràpidament el llibre i el processava amb més velocitat ja que aquest tipus d'escriptura no exigia la mateixa concentració que una lectura d'oracions llargues i més complexes que fan que la ment s'hagi d'esprémer més per a entendre el que té davant dels ulls. En el cas dels "best-sellers" s'havia traslladat en certa manera el concepte del consum ràpid (tant propi de la nostra època) a la lectura. Aquest llibre s'allunya d'aquest concepte. Oracions llargues, construccions sintàctiques complexes, reflexions profundes que obliguen el lector a introduir un canvi de ritme en la lectura, sense presses. El recurs de les frases breus és utilitzat només de tant en tant, per a donar certa velocitat a les transicions. Recomanable a persones a qui agradi aquest tipus de lectures reflexives.

El fragment

[...] "¿Per què te'n sorprens?". Aquesta massa és un repussall de la civilització: aquests rostres femenins pintats són com cadàvers egipcis, aquests homes de llambregades perverses i impertinents duen fins i tot els vestits burgesos de moda entallats a la perfecció com si fossin els uniformes d'alguna aliança secreta. Aquesta complicitat glacial és per totes bandes. Pertot arreu hi ha aquesta aliança de sang disposada a tot, una aliança que intercanvia signes sexuals, mercantils o ideològics, amb llambregades i picades d'ull. Aquesta llordesa humana replanxada i perfumada té un cos, un sistema nerviós, la capacitat de parla, però li manca una ànima. ¿Què és l'anima? És un òrgan, és un òrgan sense matèria que pot respondre a l'Eros, el gran i veritable Eros; és el transmissor d'electricitat entre el món i l'Eros, és una gràcia i és una meravella. "¿Què en saben ells, de l'Eros?", pensa, i es recolza sobre el taulell del bar. Busca l'encenedor. Amb un gest acurat i cerimoniós s'éncen poc a poc una cigarreta. Algú en una taula veïna enraona sobre la matèria [...]

Forner, Rosetta. Déjate de cuentos

Interessant llibre on Rosetta Forner fa una reversió dels contes clàssics i dels estereotips que des de ben menuts se'ns ensenyen a través d'ells. L'autora ofereix una versió alternativa de contes com: La caputxeta vermella, El gat amb botes, Blancaneus, La mongetera màgica… així fins a 13 contes on reflexiona sobre els valors amagats en cada una de les rondalles i que potser havien passat desapercebuts en una lectura inicial del conte, n'ofereix un altre punt de vista a través d'una escriptura desimbolta i molt, molt personal.

Amb un llenguatge peculiar l'autora no s'estalvia àcides crítiques cap a altres llibres de "pseudo-ajuda" i "gurus" (fins i tot podem entreveure una crítica directa cap a Bucay, tot i que no ho assegurarem). Malgrat tot ella mateixa reconeix que "Déjate de cuentos" és un llibre de coaching i de creixement personal. 

Recomanable tant al públic masculí com al femení, tot i que (pel que des d'antic ens venen estereotipant els contes) posa l'èmfasi en aquest últim gènere (bàsicament perquè en general les dones surten més "malparades" en molts contes clàssics; reiteradament esperant un príncep blau o un cavaller que les rescati/desperti). 

Didàctic, entretingut i fàcil de llegir, un bon regal.

Mendoza, Eduardo - El enredo de la bolsa y la vida

"- Vamos hombre - replico él -, ¿a quién quieres engañar? ¿Nos acabamos de conocer? Tú eres la rata más astuta de esta maldita ciudad. Siempre fuiste un maestro: sigiloso, penetrante, letal. En el manicomio te llamaban "el pedito ponzoñoso" ¿Lo has olvidado?.

La mención de este honorífico alias me llenó por un intante de orgullo teñido de nostalgia…"

Que podem esperar d'un llibre que a les primeres pàgines ens ofereix paràgrafs com aquest? No parar de riure a través de les aventures del protagonista, un detectiu anònim (en teoria retirat) que regenta una perruqueria de baixa estofa en perill de ruïna i que es veu forçat a iniciar una investigació on es veuran involucrats personatges de variada procedència de la "baixa" Barcelona. I on també veurem un retrat irònic de la crisi de la societat actual. Hilarant i sorprenent, en aquesta novel·la Eduardo Mendoza m'ha tret el mal regust que em va deixar la seva altra obra "La asombrosa historia de Pomponio Flato". 

Senzilla de llegir però no per això menys treballada, en pocs dies el lector devorarà les pàgines per descobrir que succeeix amb la sorprenent "quadrilla" formada pel protagonista i la seva estranya companyia de sequaços. Molt recomanable.

Pérez-Reverte, Arturo - El pintor de batallas

"El soldat bevedor" - Chagall

Pérez-Reverte plasma les reflexions de la seva vida professional com a periodista de guerra en aquest llibre. Novel·la distreta, amb certes dosis de profunditat en les converses entre personatges. L'argument: un antic fotògraf de guerra (Faulques) es "reclou" en una torre per intentar comprendre mitjançant la pintura les regles amagades que existeixen en tot i especialment en la guerra, a través de la creació d'un gran mural circular. El conflicte arriba quan de cop es presenta un exsoldat de la guerra dels Balcans disposat a matar a Faulques, però no sense abans parlar amb ell sobre l'atzar, els homes i les circumstàncies dels conflictes bèl·lics. En Markovic ( l'exsoldat) va ser objecte d'una fotografia d'en Faulques, una fotografia que va ser premiada i el va fer famós durant el conflicte; per culpa d'aquesta imatge els enemics van agafar la seva família i els van assassinar. L'atzar els va unir tràgicament i l'exsoldat vol respostes i venjança.

Si pel títol algú espera una novel·la històrica, aquest llibre estaria englobat més dins la novel·la contemporània amb tocs de novel·la filosòfica/psicològica. En Markovic i en Faulques van teixint una conversa d'una profunditat notable entorn de les reflexions sobre els conflictes humans (tant interns com externs) i amb objecte de les pintures de batalles. Cap al final la tensió del lector per la incògnita de saber si Markovic acabarà duent a terme el seu pla fa que els darrers capítols de reflexions es facin un pèl llargs.

D'en Pérez-Reverte vaig llegir fa anys un dels llibres del Capitán Alatriste i no em va emocionar gaire, el vaig trobar excessivament estereotipat (tant ell com la història). En canvi els seus articles setmanals els vaig seguint i s'ha de dir que tot i que no coincidir molt cops amb el que pensa narra d'una manera que espitja el lector a acabar-los de llegir. A través de la seva escriptura intuïm que vol ser una mena de "Hemingway espanyol", amb un llenguatge rude i incisiu; si ho aconsegueix o no ho deixo a l'arbitri del lector. 

Aquest enllaç duu a un web amb totes les pintures que es citen al llibre, molt útil si esteu interessats a llegir-lo: quadres d ' "El pintor de batallas".

El paragràf

 [...]

"Arquitectura urbana, geometría, caos. Para Faulques, aquella fotografía era la representación gráfica adecuada: incertidumbre del territorio. El recuerdo de la conversación con Markovic le arrancó una mueca asombrada. El croata podía carecer de instrucción teórica, però nadie le negaría intuición ni sutileza. Sobrevivir a lo que fuera, especialmente a la guerra, era una buena escuela. Lo obligaba a uno a volver sobre sí mismo y daba una forma de mirar. Un punto de vista. Los filósofos griegos tenían razón al decir que la guerra era madre de todas las cosas."

 [...]

[Primavera 2012]

Frank, Anna - Diari

   Què escriure sobre aquest diari que no s’hagi dit ja... quin comentari pot arribar a descriure amb fidelitat el que pot sentir el lector al llegir el diari d’Anna Frank... és complicat, el millor serà centrar-se en el què he sentit jo mateix com a lector per donar com a mínim una perspectiva personal de l’obra que serveixi de comparació amb altres punts de vista.

   Aquest llibre el vaig començar a llegir fa anys, a l’adolescència, i el vaig deixar en un racó perquè (parlant clar) se’m feia llarg. Com tantes obres, s’ha de trobar el moment, i aquell no el devia ser. Arran d’un viatge a Amsterdam em vaig comprar el llibre en versió catalana a la mateixa Casa de l’Anna Frank (reconvertida en “museu de la memòria” actualment). Després de caminar per les mateixes habitacions, de pujar per les escales, de veure la llibreria que feia de “porta al món” als habitants de la “casa del darrere” descrits al seu diari per l’Anna, de veure les parets de la seva mateixa habitació... us puc assegurar que el llibre agafa uns altres matisos. Ja no sents cap distància amb els “personatges” que hi apareixen, a mesura que van avançant els dies cada cop els sents més propers, gairebé com si fossin veïns del teu propi edifici... o fins i tot amics. També por haver-hi influït una major maduresa... o interès.

   S’ha de destacar l’evolució en l’estil de l’escriptura de l’autora, la seva pròpia evolució personal, la consciència de la situació i del fet de ser jueva. Com en el transcurs de 2 anys en algunes qüestions assoleix una maduresa de pensament a la que molts dels adolescents del món actual no arriben fins més tard (a la que alguns adults no arribaran mai). No significa això que en altres moments el relat inevitablement giri cap a estils més infantils de pensament (sinó ens trobaríem amb una personalitat freda i estranya a la seva edat), però el canvi de les primeres pàgines (els primers mesos amagats) fins a les reflexions més profundes i les descripcions dels últims mesos hi ha un abisme. Algunes reflexions de l’Anna fan esborronar el lector sabent el final tràgic que va patir... els auguris de voler ser algú fora del corrent, els somnis d’exercir el periodisme, de dedicar-se a escriure... convertits en part en realitat d’una forma totalment diferent de la que ella va imaginar. 

   La sinceritat és un altre factor important, al llegir tens la sensació que el diari no amaga res, que l’Anna hi vessa els pensaments sense preocupar-se del que poden pensar els lectors del diari (tal com ho faria amb una amiga confident), sense voler ser “políticament correcte” (una de les obsessions del món actual des de fa uns anys). Tot i que ella mateixa deix alguna nota respecte a les seves pròpies pàgines, conscient també que potser algun dia el reescriuria, o el donaria a l’Estat (durant la guerra el govern holandès a l’exili fa una crida a tots els holandesos perquè conservin els records, escrits i documents personals per després recopilar-los). És possible que si l’hagués reelaborat a fons després de la guerra aquesta sinceritat hagués desaparegut en part? No ho sabem, però a jutjar pel caràcter de l’escriptora sembla que no hauria amagat res de l’escrit. També és cert que la versió del 2009 té parts que en altres versions del diari es van ometre (les edicions inicials van escapçar  les parts de més contingut “sexual” per desig del pare de l’Anna).
 

   Una obra per fer pensar, a qualsevol edat, per fer reflexionar sobre el valor de la vida, sobre la immensa sort de viure en un període de pau entre països, de “llibertat” al món occidental. En períodes de crisi econòmica com l’actual, ajuda a relativitzar els fets i a revaloritzar el que té realment importància.
 

   Si podeu, és molt recomanable llegir-la després de visitar la casa on va viure.

[Tardor 2010]

El paràgraf
 

Dimarts, 13 de juny de 1944

[...]

   Després d'aquell moment, els meus desitjos de tornar a veure la nit van superar la meva por als lladres, a la casa a les fosques i plena de rates i als robatoris. Vaig baixar completament sola a mirar a fora per la finestra del despatx del pare i la de la cuina. A molta gent li agrada la natura, molts dormen alguna vegada a la intempèrie, molts dels que estan en presons i hospitals no veuen el dia en què puguin tornar a fruir lliurement de la natura, però són pocs els que, com nosaltres, estan tan separats i aïllats de la cosa que desitgen, i que és igual per a rics que per a pobres.
   No és cap fantasia quan dic que veure el cel, els núvols, la lluna i les estrelles em dóna paciència i em tranquil•litza. És molt millor que la valeriana o el brom: la natura m'empetiteix i em prepara per rebre qualsevol cop amb valentia.
   En algun lloc hi ha escrit que només pugui veure la natura de tant en tant i a tall d'excepció, a través d'unes finestres plenes de pols i cortines brutes al davant, i fer-ho així no resulta gens agradable. La natura és l'únic que realment no admet succedanis.

[...]

Frank, Anna. Diari. 2a ed. Barcelona: Random House Mondadori, 2009. 381 p. ; 19 cm. DL B 46763-2009. ISBN 978-84-9759-419-6.