dilluns, 30 de gener del 2012

Frank, Anna - Diari

   Què escriure sobre aquest diari que no s’hagi dit ja... quin comentari pot arribar a descriure amb fidelitat el que pot sentir el lector al llegir el diari d’Anna Frank... és complicat, el millor serà centrar-se en el què he sentit jo mateix com a lector per donar com a mínim una perspectiva personal de l’obra que serveixi de comparació amb altres punts de vista.

   Aquest llibre el vaig començar a llegir fa anys, a l’adolescència, i el vaig deixar en un racó perquè (parlant clar) se’m feia llarg. Com tantes obres, s’ha de trobar el moment, i aquell no el devia ser. Arran d’un viatge a Amsterdam em vaig comprar el llibre en versió catalana a la mateixa Casa de l’Anna Frank (reconvertida en “museu de la memòria” actualment). Després de caminar per les mateixes habitacions, de pujar per les escales, de veure la llibreria que feia de “porta al món” als habitants de la “casa del darrere” descrits al seu diari per l’Anna, de veure les parets de la seva mateixa habitació... us puc assegurar que el llibre agafa uns altres matisos. Ja no sents cap distància amb els “personatges” que hi apareixen, a mesura que van avançant els dies cada cop els sents més propers, gairebé com si fossin veïns del teu propi edifici... o fins i tot amics. També por haver-hi influït una major maduresa... o interès.

   S’ha de destacar l’evolució en l’estil de l’escriptura de l’autora, la seva pròpia evolució personal, la consciència de la situació i del fet de ser jueva. Com en el transcurs de 2 anys en algunes qüestions assoleix una maduresa de pensament a la que molts dels adolescents del món actual no arriben fins més tard (a la que alguns adults no arribaran mai). No significa això que en altres moments el relat inevitablement giri cap a estils més infantils de pensament (sinó ens trobaríem amb una personalitat freda i estranya a la seva edat), però el canvi de les primeres pàgines (els primers mesos amagats) fins a les reflexions més profundes i les descripcions dels últims mesos hi ha un abisme. Algunes reflexions de l’Anna fan esborronar el lector sabent el final tràgic que va patir... els auguris de voler ser algú fora del corrent, els somnis d’exercir el periodisme, de dedicar-se a escriure... convertits en part en realitat d’una forma totalment diferent de la que ella va imaginar. 

   La sinceritat és un altre factor important, al llegir tens la sensació que el diari no amaga res, que l’Anna hi vessa els pensaments sense preocupar-se del que poden pensar els lectors del diari (tal com ho faria amb una amiga confident), sense voler ser “políticament correcte” (una de les obsessions del món actual des de fa uns anys). Tot i que ella mateixa deix alguna nota respecte a les seves pròpies pàgines, conscient també que potser algun dia el reescriuria, o el donaria a l’Estat (durant la guerra el govern holandès a l’exili fa una crida a tots els holandesos perquè conservin els records, escrits i documents personals per després recopilar-los). És possible que si l’hagués reelaborat a fons després de la guerra aquesta sinceritat hagués desaparegut en part? No ho sabem, però a jutjar pel caràcter de l’escriptora sembla que no hauria amagat res de l’escrit. També és cert que la versió del 2009 té parts que en altres versions del diari es van ometre (les edicions inicials van escapçar  les parts de més contingut “sexual” per desig del pare de l’Anna).
 
   Una obra per fer pensar, a qualsevol edat, per fer reflexionar sobre el valor de la vida, sobre la immensa sort de viure en un període de pau entre països, de “llibertat” al món occidental. En períodes de crisi econòmica com l’actual, ajuda a relativitzar els fets i a revaloritzar el que té realment importància.
 
   Si podeu, és molt recomanable llegir-la després de visitar la casa on va viure.
[Tardor 2010]

El paràgraf
 
Dimarts, 13 de juny de 1944

[...]

   Després d'aquell moment, els meus desitjos de tornar a veure la nit van superar la meva por als lladres, a la casa a les fosques i plena de rates i als robatoris. Vaig baixar completament sola a mirar a fora per la finestra del despatx del pare i la de la cuina. A molta gent li agrada la natura, molts dormen alguna vegada a la intempèrie, molts dels que estan en presons i hospitals no veuen el dia en què puguin tornar a fruir lliurement de la natura, però són pocs els que, com nosaltres, estan tan separats i aïllats de la cosa que desitgen, i que és igual per a rics que per a pobres.
   No és cap fantasia quan dic que veure el cel, els núvols, la lluna i les estrelles em dóna paciència i em tranquil•litza. És molt millor que la valeriana o el brom: la natura m'empetiteix i em prepara per rebre qualsevol cop amb valentia.
   En algun lloc hi ha escrit que només pugui veure la natura de tant en tant i a tall d'excepció, a través d'unes finestres plenes de pols i cortines brutes al davant, i fer-ho així no resulta gens agradable. La natura és l'únic que realment no admet succedanis.

[...]

Frank, Anna. Diari. 2a ed. Barcelona: Random House Mondadori, 2009. 381 p. ; 19 cm. DL B 46763-2009. ISBN 978-84-9759-419-6.