diumenge, 3 de febrer del 2013

Camus, Albert - El extranjero



A "L'estranger", Albert Camus ens presenta la història d'un home corrent, treballador francès a Argèlia, del seu entorn, el seu món i la seva peculiar forma de pensar i narrar els esdeveniments. Amb un realisme cru ens va descrivint la vida del protagonista en primera persona, el que diu, el que pensa, el que fa… Des d'un sentit profundament racionalista de la realitat Mersault ens parla primer de la mort de la seva mare, després sobre la vida que du i més tard sobre el sentit de tot plegat (vida, mort, existència) arran d'un greu conflicte que el durà a la presó. 

M'ha recordat el llibre "El carreró dels miracles" de Naguib Mahfuz, potser perquè és un llibre de durada semblant, potser per les descripcions del barri i d'alguns paisatges del nord d'Àfrica (en aquest cas però, Argèlia) que fa. 

Lectura molt descriptiva, interessant per reflexionar sobre l'individu i els seus valors, la manera peculiar d'afrontar la realitat (la coherència pragmàtica que pràctica en tota la història) del protagonista porta a reflexionar sobre els individus i els valors d'aquests davant l'existència.

El fragment


"...Por la tarde, Marie vino a buscarme y me preguntó si quería casarme con ella. Le dije que me daba igual y que podíamos hacerlo si era su deseo. Me preguntó entonces si la quería. Contesté, como ya había hecho una vez, que nada significaba eso, pero que ciertamente no la quería. "¿Por qué te casarías entonces conmigo?", dijo ella. Le expliqué que la cosa no tenía importancia alguna, pero que si ella lo deseaba podíamos casarnos. Además, era ella la que lo preguntaba y yo me limitaba a responder que sí. Comentó ella que el matrimonio era una cosa seria. Respondí: "No". Se calló un momento y me miró en silencio. Después habló. Quería simplemente saber si yo habría aceptado la misma proposición de otra mujer, a la que hubiese estado unido de igual modo. Dije "naturalmente". se preguntó entonces si ella me amaba a mí, pero yo nada podía decir sobre ese punto. Después de otro momento de silencio, musitó que yo era raro, que sin duda ella me quería por eso, pero que tal vez un día yo le repugnaría por las mismas razones. como me callaba, porque nada tenía que añadir, me tomó del brazo sonriendo y declaró que quería casarse conmigo..."