A "L'estranger",
Albert Camus ens presenta la història d'un home corrent, treballador francès a
Argèlia, del seu entorn, el seu món i la seva peculiar forma de pensar i
narrar els esdeveniments. Amb un realisme cru ens va descrivint la vida del
protagonista en primera persona, el que diu, el que pensa, el que fa… Des d'un
sentit profundament racionalista de la realitat Mersault ens parla primer de la
mort de la seva mare, després sobre la vida que du i més tard sobre el sentit
de tot plegat (vida, mort, existència) arran d'un greu conflicte que el durà a
la presó.
M'ha recordat el
llibre "El carreró dels miracles" de Naguib Mahfuz, potser perquè és
un llibre de durada semblant, potser per les descripcions del barri i d'alguns
paisatges del nord d'Àfrica (en aquest cas però, Argèlia) que fa.
Lectura molt
descriptiva, interessant per reflexionar sobre l'individu i els seus valors, la
manera peculiar d'afrontar la realitat (la coherència pragmàtica que pràctica
en tota la història) del protagonista porta a reflexionar sobre els individus i
els valors d'aquests davant l'existència.
El fragment
"...Por
la tarde, Marie vino a buscarme y me preguntó si quería casarme con ella. Le
dije que me daba igual y que podíamos hacerlo si era su deseo. Me preguntó
entonces si la quería. Contesté, como ya había hecho una vez, que nada
significaba eso, pero que ciertamente no la quería. "¿Por qué te casarías
entonces conmigo?", dijo ella. Le expliqué que la cosa no tenía
importancia alguna, pero que si ella lo deseaba podíamos casarnos. Además, era
ella la que lo preguntaba y yo me limitaba a responder que sí. Comentó ella que
el matrimonio era una cosa seria. Respondí: "No". Se calló un momento
y me miró en silencio. Después habló. Quería simplemente saber si yo habría
aceptado la misma proposición de otra mujer, a la que hubiese estado unido de
igual modo. Dije "naturalmente". se preguntó entonces si ella me
amaba a mí, pero yo nada podía decir sobre ese punto. Después de otro momento
de silencio, musitó que yo era raro, que sin duda ella me quería por eso, pero
que tal vez un día yo le repugnaría por las mismas razones. como me callaba,
porque nada tenía que añadir, me tomó del brazo sonriendo y declaró que quería
casarse conmigo..."