dimecres, 19 de juny del 2013

Camilleri, Andrea - El joc de pistes



D'entrada adverteixo que la novel·la negra no és el meu gènere preferit, tot i que he gaudit força amb novel·les com "L'home que mirava passar els trens" de G.Simenon o alguna que altra de John Grisham, com "La Hermandad", sigui pel que sigui no enfilo massa cap al gènere.

Aquest cop li ha tocat el torn a Andrea Camilleri, amb el llibre "El Joc de pistes". Autor clàssic del gènere i de molta anomenada, ens trobem amb una novel·la entretinguda, de lectura fàcil, i que no escatima detalls escabrosos per fer més intensa la sensació de desconcert del lector davant la visió de certes imatges. El detectiu Montalbano s'enfrenta a un nou cas, i per les seves freqüents reflexions, també al pas dels anys. 

Els personatges són força rodons, ben definits i aconsegueixen la distància justa per tenir "vida pròpia". Tot i això, m'esperava una trama molt més complexa… he tingut la sensació que ha estat un llibre escrit ràpidament, amb certa qualitat, però sense la profunditat o la trama intricada que esperava tenint en compte la fama de Camilleri.

És una llàstima no saber italià, desconeixo si a la resta de novel·les de Camilleri passa, però aquí ens trobem amb moltíssimes inflexions dialectals en diversos personatges (que el traductor ha passat al català com bonament ha pogut). Però la sensació es que si llegíssim en llengua original la vivència seria molt diferent. Curiós també és el canvi del títol italià "La caccia al tesoro" o castellà "La búsqueda del tesoro" a el català "El joc de pistes".

La lectura d'aquest llibre també m'ha dut al cap una reflexió sobre els mètodes d'investigació i el desenvolupament de les novel·les pol·licíaques contemporànies. Tot i ambientar-se en una època recent (ho deduïm perquè la moneda d'ús és l'euro i perque fa una referència a "Harry Potter") ens trobem fets com que per aconseguir un mapa encara s'ha d'anar a l'ajuntament i fer tot un seguit  de paperassa, o per localitzar un carrer concret existeix tota una problemàtica associada… pot ser creïble en el cas que l'acció es situï a començaments d'aquest segle, però no podríem tirar gaire més endavant ja que inevitablement ens ve al cap la pregunta: i perquè no ho busquen a "internet"? No tenen mitjans a comissaria? El mateix succeeix amb alguns detalls tècnics sobre com passar una gravació de tv a imatge de pc, són petits detalls tècnics i logístics que ens estranyen, però bé, si imaginem que la novel·la s'ambienta al mateix any 2002 (any d'entrada en vigor de la moneda a Itàlia) potser si que encara era complicat localitzar segons quines dades a la xarxa.

Com sovint passa, les recomanacions que surten a la contraportada pequen d'excés (lògicament, els editors busquen les crítiques més altisonants en diaris internacionals o importants), però per resumir el que és aquest llibre n'hi ha una que al meu parer s'acosta força a la realitat: "Camilleri… una narrativa d'entreteniment d'alt nivell que afavoreix el plaer per la lectura sense recórrer a la banalitat ni al simplisme" L'Espresso. Quedem-nos amb això, una lectura d'estiu perfecte per endur-se a la platja, no requereix una concentració excessiva, de lectura ràpida i té certa qualitat literària.

dissabte, 8 de juny del 2013

Murakami, Haruki - Despietat país de les meravelles i la Fi del Món



La persistència de la memòria (Els rellotges tous) de Dalí, quadre universal que tot tenim en ment, on uns rellotges es desfan artificiosament entre branques i una taula amb un paisatge de costa al fons. Podria ser perfectament el títol de la novel·la, constantment aquesta imatge em ve al cap durant la seva lectura. 


Feia molt de temps que no trobava un llibre que m'enganxés tant i que em fes sentir aquella necessitat de passar pàgines ràpidament per descobrir més coses sobre la història, aquella impaciència per saber que diu el proper paràgraf. Alguns cops llegeixes llibres que desperten la curiositat, que et fan identificar amb els personatges i dels que vols seguir escoltant la història. Però ara parlo d'una sensació diferent, aquella que alguns cops t'assalta amb algun best-seller de poca qualitat literària però que té el ritme just perquè vulguis saber que coi passa "després". En aquest cas Murakami té qualitat literària i un ritme amb molt de ganxo en aquesta novel·la. Ull, que m'hagi enganxat molt no vol dir que sigui la que m'hagi agradat més d'ell: entre Tòquio blues i Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, em quedaria amb la primera per qualitat, però reconec que li manca el ritme d'aquesta última.


Com deia, si l'haguéssim de definir en una única paraula: surrealisme. Utilitzant el recurs de crear dos històries paral·leles però entrellaçades i fent salts d'una a altra l'autor ens recrea un univers fantàstic en una d'elles i a l'altre un Japó amb un toc futurista i algun element fantàstic i de ciència ficció, dominat per un govern autoritari: "El Sistema" que ens pot recordar llunyanament 1984 de George Orwell. La delicadesa en les descripcions de Murakami present a Tòquio Blues o After Dark, es manté. Elements onírics poblen la novel·la, no utilitza mai noms propis per referir-se als personatges, que només coneixerem per les seves característiques personals.També trobem reflexions de tot tipus al llarg dels capítols, des de la importància d'escollir un bon sofà, fins a la importància del greix ben posat en el desig sexual.
 

L'únic punt que a mi m'ha grinyolat una mica ha estat l'allargament de frases i de conclusions d'accions obvies un pèl excessiu més d'un cop, les descripcions tècniques dels processos suposadament "neurocientífics" i alguna de les referències musicals o literàries que donen la sensació d'estar introduïdes amb calçador, per un moment la imaginació et fa veure la cara de Murakami en el rostre del protagonista, i personalment sempre m'ha agradat imaginar-me els personatges com éssers amb vida  independent de la de l'autor, amb caràcter i personalitat pròpia. 


Com a curiositat, una de les cites musicals és de Pau Casals i en un fragment de la novel·la apareix una referència al català com a llengua (pel context on es dona s'hauria de comprovar si ha estat una adaptació en la traducció o si realment en la versió japonesa també parla de la nostra llengua). 

Sempre he pensat que  els llibres de Murakami  s'haurien d'editar amb un cd adjunt per il·lustrar les escenes i les constants referències musicals que fa. Una altra sensació que tinc últimament amb Murakami és que s'ha convertit una mica en l'autor de moda, en l'autor de "coneixença" obligatòria (que no sempre vol dir lectura) dins de la fauna urbana que podríem qualificar de "modernillos". De fet, els seus llibres també són "best-sellers" tot i que aquí en parlo com si no en fossin. Esperem que sigui un autor d'aquells capaços de mantenir la qualitat en les seves obres i després de tots els seus èxits no caigui en el parany de la "xurreria literària" que ha absorbit a tants autors de fama internacional (per ex. Noah Gordon en la seva novel·la la Bodega (2007) )


Un consell per a la seva lectura, és una novel·la peculiar, no recomanable a tothom: al començament pot semblar feixuga, resisteix fins al 7è capítol, si abans d'arribar al 8è no et comença a enganxar deixa-la.


El fragment:

[...]


"-És el crani d'un dels unicorns de la Ciutat?- li pregunto.

-Sí. El somni vell es conserva a dins.

-He de llegir un somni vell a partir d'això?

-Aquesta és la feina del Lector de somnis- diu la Bibliotecària.

-I què en faig dels somnis que llegeixo?

-No res. Tan sols els has de llegir.

-Com pot ser?-dic-. Sé que he de llegir un somni vell d'això. Però no fer res amb el somni, no ho entenc. Quin sentit pot tenir? La feina hauria de tenir un objectiu.

La noia mou el cap.

-No ho puc explicar. Potser la lectura de somnis t'ho dirà. Jo només et puc ensenyar com es fa.

Deixo el crani sobre la taula i em redreço per mirar-lo. El crani està envoltat en un profund silenci que sembla el no-res en persona. El silenci no resideix a la superfície, sinó que està contingut com fum a dins. És insondable, etern, una visió incorpòria projectada en un punt en el buit.

Hi ha una tristor en això, un pathos inherent. No tinc paraules per descriure-ho.

[...] 

Murakami, Haruki. Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Barcelona: Edicions 62, DL 2011. ISBN 978-84-9930-227-0.

[lectura: juny 2013]