D'entrada
adverteixo que la novel·la negra no és el meu gènere preferit, tot i que he
gaudit força amb novel·les com "L'home que mirava passar els trens"
de G.Simenon o alguna que altra de John Grisham, com "La Hermandad",
sigui pel que sigui no enfilo massa cap al gènere.
Aquest cop li ha tocat el torn a
Andrea Camilleri, amb el llibre "El Joc de pistes". Autor clàssic del
gènere i de molta anomenada, ens trobem amb una novel·la entretinguda, de
lectura fàcil, i que no escatima detalls escabrosos per fer més intensa la
sensació de desconcert del lector davant la visió de certes imatges. El
detectiu Montalbano s'enfrenta a un nou cas, i per les seves freqüents
reflexions, també al pas dels anys.
Els
personatges són força rodons, ben definits i aconsegueixen la distància justa
per tenir "vida pròpia". Tot i això, m'esperava una trama molt més
complexa… he tingut la sensació que ha estat un llibre escrit ràpidament, amb
certa qualitat, però sense la profunditat o la trama intricada que esperava
tenint en compte la fama de Camilleri.
És
una llàstima no saber italià, desconeixo si a la resta de novel·les de
Camilleri passa, però aquí ens trobem amb moltíssimes inflexions dialectals en
diversos personatges (que el traductor ha passat al català com bonament ha
pogut). Però la sensació es que si llegíssim en llengua original la vivència
seria molt diferent. Curiós també és el canvi del títol italià "La caccia al tesoro" o castellà "La búsqueda del tesoro" a el català "El joc de pistes".
La lectura d'aquest llibre també
m'ha dut al cap una reflexió sobre els mètodes d'investigació i el
desenvolupament de les novel·les pol·licíaques contemporànies. Tot i
ambientar-se en una època recent (ho deduïm perquè la moneda d'ús és l'euro i
perque fa una referència a "Harry Potter") ens trobem fets com que
per aconseguir un mapa encara s'ha d'anar a l'ajuntament i fer tot un
seguit de paperassa, o per localitzar un carrer concret existeix tota una
problemàtica associada… pot ser creïble en el cas que l'acció es situï a
començaments d'aquest segle, però no podríem tirar gaire més endavant ja que
inevitablement ens ve al cap la pregunta: i perquè no ho busquen a
"internet"? No tenen mitjans a comissaria? El mateix succeeix amb
alguns detalls tècnics sobre com passar una gravació de tv a imatge de pc, són
petits detalls tècnics i logístics que ens estranyen, però bé, si imaginem que
la novel·la s'ambienta al mateix any 2002 (any d'entrada en vigor de la moneda
a Itàlia) potser si que encara era complicat localitzar segons quines dades a
la xarxa.
Com
sovint passa, les recomanacions que surten a la contraportada pequen d'excés
(lògicament, els editors busquen les crítiques més altisonants en diaris
internacionals o importants), però per resumir el que és aquest llibre n'hi ha
una que al meu parer s'acosta força a la realitat: "Camilleri… una
narrativa d'entreteniment d'alt nivell que afavoreix el plaer per la lectura
sense recórrer a la banalitat ni al simplisme" L'Espresso. Quedem-nos
amb això, una lectura d'estiu perfecte per endur-se a la platja, no requereix
una concentració excessiva, de lectura ràpida i té certa qualitat literària.