Conrad, Joseph - La línea de sombra: una confesión

I tu? Ja has creuat la teva línia d’ombra?

Algunes casualitats es reuneixen entorn d’aquest llibre, Conrad el va escriure just complerts 31 anys, és autobiogràfic, deixa anar algunes reflexions interessants al llarg de la narració referent a aquest pas intermedi entre joventut i adultesa, aquest punt en que no s’és vell, però la joventut comença a semblar que s’allunya… El protagonista, es veurà premiat amb un ascens en la seva escala professional després d’arriscar-se i deixar una feina estable a causa del tedi que li comporta el pensar-se a si mateix duent a terme les mateixes tasques durant dècades i del buit existencial que de cop s’apodera d’ell al pensar-se en futur. 

Es llança a l’aventura,  per tedi, per ràbia, potser amb certa arrogància però és conseqüent amb el que pensa i sent, de cop la seva vida es converteix en una incògnita, ell mateix es fa incògnita. Els vents sembla que bufen a favor dels valents (almenys en aquest llibre) però només al començament, no tot és un camí de roses per al protagonista i a mesura que avança la narració veure’m com el que tant amablement li ha portat el destí és alhora molt a prop de destruir-lo per complet.

Amb reflexions interessants, utilitza un llenguatge nàutic que si no es domina prou bé (és el meu cas) pot portar a errors d’interpretació i a un certa desorientació en les trajectòria del vaixell, hi ha fragments en que s’hauria agraït que Conrad hagués explotat més aquesta potència reflexiva en detriment d’algunes descripcions una mica allargassades. Bona recomanació per a qui agradi el gènere de les novel·les d’aventures, ideal per als que gaudeixin amb les narracions basades en la nàutica, els vaixells i el món que envolta aquest univers.

I es que en el fons, qui no es fa, o pot dir no haver-se fet mai les mateixes reflexions que Conrad es va fer fa 97 anys...?

El fragment:

[…] Caminamos, reconociendo las lindes de nuestros predecesores, aceptando tales como se presentan la buena suerte o la mala los puntapiés o las perras chicas como reza el adagio -, el pintoresco destino común que tantas posibilidades guarda para el que las merece, cuando no simplemente para el afortunado.  Sí; caminamos; y el tiempo también camina, hasta que, de pronto, vemos ante nosotros una línea de sombra advirtiéndonos que también habrá que dejar tras de nosotros la región de nuestra primera juventud,

   Este es el período de la vida en que suelen sobrevenir aquellos momentos de que hablaba. ¿Cuáles? ¡Cuáles van a ser! : esos momentos de hastío, de cansancio, de descontento; momentos de irreflexión. Es decir, esos momentos en que los aún mozos propenden a cometes actos irreflexivos, tales como el matrimonio improvisado o el abandono de un empleo, sin razón alguna para ello.

   Desde luego, no es esta una historia conyugal. No; el destino no me fue tan adverso. Mi acto, por inconsiderado que fuese, tuvo más bien el carácter de un divorcio, casi de una deserción  [...] 

Conrad, Joseph. La línea de sombra: una confesión. Barcelona: Laertes, 1996.195 pp. ISBN 8475843050

[Lectura: Primavera 2014]

Kadaré, Ismaïl - El Palau dels somnis

Casualment vaig topar amb una tertúlia radiofònica on parlaven molt efusivament d’una novel·la: “El palau dels somnis” d’un autor albanès que desconeixia totalment (Ismaïl Kadaré, més tard descobriria que fins i tot ha estat nominat a premi Nobel). Els tertulians relacionaven la literatura de Kadaré amb la de Kafka... anava caçant coses al vol perquè en aquell moment conduïa. 

El que em va cridar més l’atenció del relat va ser l’argument: una societat amb un ministeri, dels més importants de l’Imperi, anomenat Tabir Serrall o Palau dels somnis, on un seguit de tècnics es dediquen a analitzar els somnis de la població que van arribar a través duna sèrie de funcionaris encarregats de la seva recol·lecció. Els analitzen, busquen indicis, elements subversius, somnis premonitoris; detenen gent, interroguen, seleccionen... Vist així em semblava que em trobava davant d’un nou 1984, una distopia on el control de la població havia arribat a tal extrem que fins i tot els ciutadans havien perdut la llibertat de somiar i finalment... sí i no.   

No ens trobarem davant d’una societat amb naus sobrevolant l’asfalt i ciència ficció, el marc cronològic sembla endarrerir-se en aquest aspecte, tot i això, pel que fa a la resta d’argument, sí que és cert que tota l’acció passa en un entorn totalitari. El canvi dels personatges, les intrigues, el pensament i filosofia que regeix la societat és fascinant, ens retrata un mapa d’Europa i una trama on el protagonista (membre d’una família poderosa) treballa dins el Palau dels somnis. Lentament veiem l’evolució psicològica del personatge, mentre ràpidament els canvis succeeixen al seu voltant. Escenaris delirants, onírics, on es desenvolupa l’acció al llarg de la novel·la li donen un aire realment peculiar i  la hipòtesi que planteja sobre el control dels somnis sobre la població és profundament inquietant. 

La famosa frase d’Ortega y Gasset “Jo soc jo i la meva circumstància” seria perfecta per aplicar a Mark-Alem, el protagonista d’aquesta història, el qual veurem mutar fins a convertir-se en un home que seria irreconeixible pel seu propi jo inicial.

Llàstima que es fa curta, molt curta... tot l’univers simbòlic desplegat per Kadaré, els personatges no principals, les trames alternatives, la història en sí... donen per molt! i sigui perquè últimament la tendència és a consumir “sagues” de llibres que allarguen les narracions profusament (George R.R.Martin, Patrick Rothfuss...) o sigui perquè Kadaré ens deix amb la mel a la boca, aquest és un d’aquest llibres que quan l’acabes et quedes amb les ganes de més, amb desig d’aprofundir més en aquest món que acabés de descobrir-hi dins. Imprescindible.

El fragment:

“- No em puc quedar els teus somnis, vine a veure-ho tu mateix, els meus cavalls es neguen a fer un sol pas quan els fico a dins.

“I aquest brètol que es posa a cridar:

“- Fa cinc setmanes que ningú no recull els meus somnis i vet aquí  que tu també me’ls vols tornar a encolomar; em queixaré, escriure a Direcció General, al xeic ul-Islam en persona!

“- Et pots queixar a qui et doni la gana – li vaig dir -, però els meus cavalls no volen avançar i aquests cinc somnis galdosos no impediran pas que porti tots els demés.

“I amb això  aquell malcarat se’m tira a sobre:

“-Sí, és clar – deia-, així jutgeu els nostres somnis; els trobeu grollers, naturalment, només us agraden els somnis de les cortesanes i artistes de la capital, però allà dalt han dit que els nostres somnis són els de veritat perquè vénen del fons de l’Imperi i no de senyorets clenxinats!

“Aquell sapastre no parava de dir pestes de tot, tantes que se’m van posar els nervis de punta i no sé com em vaig aguantar les ganes de tirar-me-li a sobre amb tota la ràbia. En acabat no el vaig atonyinar, això no, però, el que li vaig arribar a dir! Em bullia la sang perquè aquell home  entrebancava la meva ronda i ho vaig aprofitar per desfogar-me. El vaig cobrir d’insults, ell, el seu poble de mala mort que per mi no val ni un barri de poble normal, aquella porqueria de circumscripció on viuen quatre borratxos i quatre guetos que no són bons ni per fer somnis com Déu mana, que els seus somnis espanten fins els cavalls!

Kadaré, Ismaïl. El Palau dels somnis. Barcelona: Club Editor, 2006. 200 pp. ISBN 8473291166.

[Lectura: hivern 2014]

Sillitoe, Alan - La soledad del corredor de fondo

 “La solitud del corredor de fons”  després de “Siddhartha” crea un fort contrast d’estils i d’històries. A les narracions de Sillitoe trobem un tipus de personatges diametralment oposats als de Siddhartha, una narrativa àcida, punyent, xocant...  Dins d’aquest títol  (un dels escriptors anglesos del grup “Angry Young Men”)  ens narra diferents relats curts sobre personatges més o menys marginals de barris pobres o entorns violents de Gran Bretanya. Són relats sobre fracassats en molts casos o sobre el que en diríem fracassats socials des de l’òptica actual del triomf social però que són alhora triomfadors a la seva manera. 

El que impacta més és la història que dona nom al conjunt de relats “La solitud del corredor de fons”.  Un cant a la llibertat individual on descobrim en un protagonista amargant uns valors amagats que  la resta de personatges del relat, tot i la seva posició social superior, mai arribaran a assolir per manca de profunditat. Un personatge que troba la manera de demostrar les seves creences i reafirmar-se, tot i que sabent el que pot comportar fer-ho. Rebel fins al final de la historia Colin Smith comença a córrer gairebé per obligació i descobreix una nova manera de pensar, un seguit de reflexions àcides i grans sobre la vida i la condició humana que val molt la pena de llegir. Si no voleu llegir tot el conjunt de relats, llegiu com a mínim aquest, no us decebrà.

El fragment:

[...] que yo diga que el director es un estúpido cabrón, cuando yo apenas sé escribir y él sabe leer, escribir y sumar como un catedrático. Pero lo que digo es la pura verdad. Él es un imbécil y yo no, porque yo sé ver lo que hay dentro de los que son como él mejor que él lo que hay dentro de los que son como yo. De acuerdo, los dos somos astutos, pero yo lo soy más y acabaré ganando, aunque muera en una celda a los ochenta y dos años, porque le sacaré a mi vida más diversión y más alegría que él a la suya. Imagino que él habrá leído un montón de libros y, por lo que sé, hasta es posible que haya escrito unos cuantos; pero también sé seguro, como que estoy sentado aquí ahora, que lo que estoy garabateando vale mil veces más que lo que él pueda garabatear en toda su vida. No me importa lo que diga nadie porque ésa es la verdad y no se puede negar. Cuando me habla y miro su cara de sargento, sé que yo estoy vivo y que él está muerto. [...]

Sillitoe, Alan. La soledad del corredor de fondo. Barcelona: Debate, 2000. 190 p. ISBN 84-90675-19-2.

Uhlman, Fred - L'amic retrobat

Feia temps que no em recorria un calfred com el que em va passar per l'espinada al tancar l'amic retrobat. Aquella sensació que t'obliga a pensar sobre el final, sobre el llibre i sobre alguns valors i creences morals pels que ens regim. Últimament, m'havia tornat bastant

reticent amb la literatura de temàtica 2ona guerra mundial - nazi, trobava que era un tema molt explotat, massa utilitzat, ple d'estereotips i del qual ja s'havien escrit tantes històries reals que tornar a basar una història fictícia (tot i que no és el cas d'aquest llibre) en el mateix període em semblava excessiu. Aquest no és un llibre nou, però si confesso que el vaig agafar amb cert recel també he de dir que després de les primeres frases vaig canviar d'idea completament. És cert, hi ha el rerefons de l'Alemanya d'entreguerres i de l'ascens de Hitler al poder, i aquests esdeveniment marcaran el desenllaç de la història, però la història en sí, tracta més sobre l'amistat entre els protagonistes i la manera de viure-la en el període que va de l'infantesa a l' adolescencia i les seves inquietuds i conseqüències. Una novel·la curta, molt curta i molt interessant. Després de K.L. Reich de les més bones que he llegit que tinguin relació amb l'Alemanya nazi.

Uhlman, Fred. L'amic retrobat. Barcelona : Columna, 2000. ISBN  8483009463.

Hesse, Hermann - Siddhartha

 

Siddhartha, va anar a parar casualment a les meves mans. He de dir que no havia llegit encara res de Hermann Hesse i ha estat una lectura molt agradable. No sé si per donar-li un toc oriental (similar al que podem trobar en histories de les mil i una nits) els inicis de la novel·la utilitza com a recurs una descripció delicada i molt sensible dels esdeveniments, entorns i personatges.

 

 

Abans de caure en confusió, aquest llibre no parla de Buda, però si que parla molt de les doctrines orientals i dels pensaments introspectius que trobem en la filosofia budista i el pensament oriental. He gaudit, l'escriptor aconsegueix transmetre tranquil·litat i serenor a través del llibre, és per a ser llegit en calma; el que no significa que no puguis estar dempeus al metro amb el llibre a la ma, em refereixo a sense presses. Hi han lectures que t'aboquen a la pressa (i no ho dic com a  punt negatiu) llibres que passen d'acció a acció amb frases curtes i mantenint la tensió per atrapar el lector. Siddhartha seria l'antítesi d'aquest tipus de llibre, atrapa, però amb la necessitat de llegir pausadament, sense pressa per acabar el llibre o saber-ne el final. Si us han agradat llibres més comercials com de l'estil l'alquimista o similars amb Siddhartha podeu tenir un bon descobriment (I el mateix podria escriure per als penseu en Coelho com un autor superficial productor de parafilosofia per a les masses, no per aquest comentari deixeu escapar Siddhartha). També el podriem relacionar amb l'estil de la historia escrita per Stephan Zweig "Els ulls del germa etern". 

 

Una novel·la molt bonica. Si esteu en un moment introspectiu de la vostra vida, és un llibre que segurament us agradarà. Si el que busqueu ara mateix és una lectura més distreta, amb poc contingut reflexiu i molta més acció potser aquest no és el moment per llegir Siddhartha.

 

Hesse, Hermann. Siddhartha. Barcelona: Planeta deAgostini, 2003. DL NA-472-2003.