dijous, 1 de maig del 2014

Sillitoe, Alan - La soledad del corredor de fondo



 “La solitud del corredor de fons”  després de “Siddhartha” crea un fort contrast d’estils i d’històries. A les narracions de Sillitoe trobem un tipus de personatges diametralment oposats als de Siddhartha, una narrativa àcida, punyent, xocant...  Dins d’aquest títol  (un dels escriptors anglesos del grup “Angry Young Men”)  ens narra diferents relats curts sobre personatges més o menys marginals de barris pobres o entorns violents de Gran Bretanya. Són relats sobre fracassats en molts casos o sobre el que en diríem fracassats socials des de l’òptica actual del triomf social però que són alhora triomfadors a la seva manera. 


El que impacta més és la història que dona nom al conjunt de relats “La solitud del corredor de fons” Un cant a la llibertat individual on descobrim en un protagonista amargant uns valors amagats que  la resta de personatges del relat, tot i la seva posició social superior, mai arribaran a assolir per manca de profunditat. Un personatge que troba la manera de demostrar les seves creences i reafirmar-se, tot i que sabent el que pot comportar fer-ho. Rebel fins al final de la historia Colin Smith comença a córrer gairebé per obligació i descobreix una nova manera de pensar, un seguit de reflexions àcides i grans sobre la vida i la condició humana que val molt la pena de llegir. Si no voleu llegir tot el conjunt de relats, llegiu com a mínim aquest, no us decebrà.


El fragment:


[...] que yo diga que el director es un estúpido cabrón, cuando yo apenas sé escribir y él sabe leer, escribir y sumar como un catedrático. Pero lo que digo es la pura verdad. Él es un imbécil y yo no, porque yo sé ver lo que hay dentro de los que son como él mejor que él lo que hay dentro de los que son como yo. De acuerdo, los dos somos astutos, pero yo lo soy más y acabaré ganando, aunque muera en una celda a los ochenta y dos años, porque le sacaré a mi vida más diversión y más alegría que él a la suya. Imagino que él habrá leído un montón de libros y, por lo que sé, hasta es posible que haya escrito unos cuantos; pero también sé seguro, como que estoy sentado aquí ahora, que lo que estoy garabateando vale mil veces más que lo que él pueda garabatear en toda su vida. No me importa lo que diga nadie porque ésa es la verdad y no se puede negar. Cuando me habla y miro su cara de sargento, sé que yo estoy vivo y que él está muerto. [...]

Sillitoe, Alan. La soledad del corredor de fondo. Barcelona: Debate, 2000. 190 p. ISBN 84-90675-19-2.