“La solitud del corredor de fons” després de “Siddhartha” crea un fort contrast
d’estils i d’històries. A les narracions de Sillitoe trobem un tipus de personatges
diametralment oposats als de Siddhartha, una narrativa àcida, punyent, xocant...
Dins d’aquest títol (un dels escriptors anglesos del grup “Angry Young Men”) ens narra diferents relats
curts sobre personatges més o menys marginals de barris pobres o entorns violents
de Gran Bretanya. Són relats sobre fracassats en molts casos o sobre el que en diríem
fracassats socials des de l’òptica actual del triomf social però que són alhora
triomfadors a la seva manera.
El que impacta més és la història
que dona nom al conjunt de relats “La solitud del corredor de fons”. Un
cant a la llibertat individual on descobrim en un protagonista amargant uns
valors amagats que la resta de
personatges del relat, tot i la seva posició social superior, mai arribaran a assolir
per manca de profunditat. Un personatge que troba la manera de demostrar les
seves creences i reafirmar-se, tot i que sabent el que pot comportar fer-ho.
Rebel fins al final de la historia Colin Smith comença a córrer gairebé per
obligació i descobreix una nova manera de pensar, un seguit de reflexions
àcides i grans sobre la vida i la condició humana que val molt la pena de
llegir. Si no voleu llegir tot el conjunt de relats, llegiu com a mínim aquest,
no us decebrà.
El fragment:
[...] que yo diga que el director
es un estúpido cabrón, cuando yo apenas sé escribir y él sabe leer, escribir y sumar
como un catedrático. Pero lo que digo es la pura verdad. Él es un imbécil y yo
no, porque yo sé ver lo que hay dentro de los que son como él mejor que él lo
que hay dentro de los que son como yo. De acuerdo, los dos somos astutos, pero
yo lo soy más y acabaré ganando, aunque muera en una celda a los ochenta y dos
años, porque le sacaré a mi vida más diversión y más alegría que él a la suya.
Imagino que él habrá leído un montón de libros y, por lo que sé, hasta es
posible que haya escrito unos cuantos; pero también sé seguro, como que estoy
sentado aquí ahora, que lo que estoy garabateando vale mil veces más que lo que
él pueda garabatear en toda su vida. No me importa lo que diga nadie porque ésa
es la verdad y no se puede negar. Cuando me habla y miro su cara de sargento,
sé que yo estoy vivo y que él está muerto. [...]
Sillitoe, Alan. La soledad del corredor de fondo. Barcelona: Debate, 2000. 190 p. ISBN 84-90675-19-2.