I tu? Ja has creuat la teva línia d’ombra?
Algunes
casualitats es reuneixen entorn d’aquest llibre, Conrad el va escriure just
complerts 31 anys, és autobiogràfic, deixa anar algunes
reflexions interessants al llarg de la narració referent a aquest pas intermedi
entre joventut i adultesa, aquest punt en que no s’és vell, però la joventut
comença a semblar que s’allunya… El protagonista, es veurà premiat amb un
ascens en la seva escala professional després d’arriscar-se i deixar una feina
estable a causa del tedi que li comporta el pensar-se a si mateix duent a terme
les mateixes tasques durant dècades i del buit existencial que de cop s’apodera
d’ell al pensar-se en futur.
Es llança a l’aventura, per tedi, per ràbia, potser amb certa arrogància però és conseqüent amb el que pensa i sent, de cop la seva vida es converteix en una incògnita, ell mateix es fa incògnita. Els vents sembla que bufen a favor dels valents (almenys en aquest llibre) però només al començament, no tot és un camí de roses per al protagonista i a mesura que avança la narració veure’m com el que tant amablement li ha portat el destí és alhora molt a prop de destruir-lo per complet.
Amb reflexions interessants,
utilitza un llenguatge nàutic que si no es domina prou bé (és el meu cas) pot
portar a errors d’interpretació i a un certa desorientació en les trajectòria
del vaixell, hi ha fragments en que s’hauria agraït que Conrad hagués explotat
més aquesta potència reflexiva en detriment d’algunes descripcions una mica
allargassades. Bona recomanació per a qui agradi el gènere de les novel·les
d’aventures, ideal per als que gaudeixin amb les narracions basades en la
nàutica, els vaixells i el món que envolta aquest univers.
I es que en el fons, qui no es fa, o pot dir no haver-se fet mai les mateixes reflexions que Conrad es va fer fa 97 anys...?
El fragment:
[…] Caminamos,
reconociendo las lindes de nuestros predecesores, aceptando tales como se
presentan la buena suerte o la mala los puntapiés o las perras chicas como reza
el adagio -, el pintoresco destino común que tantas posibilidades guarda para
el que las merece, cuando no simplemente para el afortunado. Sí; caminamos; y el tiempo también camina,
hasta que, de pronto, vemos ante nosotros una línea de sombra advirtiéndonos
que también habrá que dejar tras de nosotros la región de nuestra primera
juventud,
Este es el período de la vida en que suelen
sobrevenir aquellos momentos de que hablaba. ¿Cuáles? ¡Cuáles van a ser! : esos
momentos de hastío, de cansancio, de descontento; momentos de irreflexión. Es
decir, esos momentos en que los aún mozos propenden a cometes actos
irreflexivos, tales como el matrimonio improvisado o el abandono de un empleo,
sin razón alguna para ello.
Desde luego, no es esta una historia
conyugal. No; el destino no me fue tan adverso. Mi acto, por inconsiderado que
fuese, tuvo más bien el carácter de un divorcio, casi de una deserción [...]
Conrad, Joseph. La línea de sombra: una confesión. Barcelona: Laertes, 1996.195 pp. ISBN 8475843050
[Lectura: Primavera 2014]
