diumenge, 11 d’octubre del 2015

Malzieu, Mathias - L'Ombra allargada de l'Amor

Aquest llibre va anar a parar a les meves mans pel mèrit de l'il·lustrador B. Lacombe, que va fer un gran disseny de
coberta sumat a una recomanació propera; perquè si parlem del responsable de traducció del títol mai hauria escollit un llibre amb un títol semblant per llegir, comparable als títols de les típiques novel·les cursis o romanticones per iaies (sense desmerèixer el gust per aquell gènere, però no és massa el meu terreny). S'ha de dir que el títol real del llibre és "Maitenant qu'il faut tout le temps nuit sur toi", no sé en quin moment la closca privilegiada dels editors van pensar que el sentit de la frase escollida en català s'adequa més a l'ombra allargada de l'amor, en fi, donaria pel mateix debat que les traduccions de determinats títols de pel·lícula (amb la diferència que en l'univers literari no m'hi havia topat tant). Si el llegiu, a més, us adonareu que durant la narració fa referència diversos cops a "la nit que plana tot el temps" sobre la mare del protagonista, amb que la referència al títol original en francès tindria molt més sentit que no pas "L'ombra allargada de l'amor".

Dit això, és una novel·la que recomanaria sense problemes a qualsevol que necessites una mica de lectura lleugera entre llibres més espessos. Amb un llenguatge poètic ple de metàfores i semblant al d'un conte llarg, Mathias Malzieu ens narra una història surrealista sobre la superació del protagonista (Mathias) de la mort recent de la seva mare, per a fer-ho comptarà amb l'ajuda d'un gegant i de l'ombra d'aquest. Un univers que recorda un pèl a Tim Burton (com les lletres de la coberta semblen avançar). Tot i que en alguns passatges es pot tenir la sensació d'un lleu excés d'insistència en el mateix tema (tristesa, pèrdua) sense passar a l'acció, es llegeix ràpid (150 p.) i és força agraït. El paper que es va fer servir per imprimir-lo esta ben aprofitat. Recomanable.

El fragment:

[...] Procuro contenir-me i només em mostro una mica crispat davant d'ell, perquè tots som una mica ridículs quan ens enfurismem, sobretot jo. De vegades, fins i tot resulto bastant còmic. Ara, però, és la darrera arma de defensa amb que compto. Passi elque passi, em converteixi en un forçut recelós o en una mena d'espantaocells, no em vull tornar mansoi per res del món.   El tren va bressolant tranqui·lament les tempestes que esclaten dins el meu crani. La pel·lícula que projecten per la finestra mostra les planures verdes del centre de França, un volcà apagat que només escup aigua mineral i petits arbustos que creixen amuntegats. A mi, doneu-me Islàndia. Jack, fes una altra vegada el teu número de l'arbre mort, que s'aixequin el vent i les tempestes! Estic fins al capdamunt d'aquesta tarda agradable i plàcida i em cansa el paisatge domesticat que creix al llarg de la via! Vull ferme gran, i un gegant me n'ensenya, però no vull convertir-me en un adult gris. [...]


Malzieu, Mathias. L'Ombra allargada de l'Amor. Barcelona: Random House Mondadori, 2010. 150 p. ISBN 9788439723233.




[Lectura: Tardor 2015]

dilluns, 2 de febrer del 2015

Kadaré, Ismaïl - El Nicho de la Vergüenza

Ismaïl Kadaré manté en aquesta obra el magnífic nivell narratiu del “Palau dels Somnis”. Tot i ser llibres independents, es relacionen pel que fa a la creació d’una atmosfera boirosa, d’una mena d’escenari desdibuixat que deix entreveure molt més del que escriu.
Aquí la novel·la agafa com a element central el “nínxol del la vergonya”, un espai on s’exhibeixen els caps dels traïdors a l’Imperi. Els recorreguts que fan els caps dels confins dels dominis imperials fins la capital, els candidats a ser pròximament dins el nínxol, els turistes que visiten la plaça només per admirar amb morbositat els rostres que s’hi exposen.
Les llargues travessies de l’encarregat de dur els caps, Tunxh Hata i com aquest personatge ferotge i depravat cobra vida pròpia a través de les paraules de Kadaré és espectacular, així com la descripció del guardià del nínxol, Abdulla, prototípic funcionari gris i també les fantàstiques descripcions del Rebel Ali i la lluita amb aquest, les trifulques del palau, els nomenaments dels “Bajas”... com es va desgranant la filosofia que regeix als territoris dominats, els espantosos edificis imperials amb les seves burocràcies i funcionaments interns, la temuda llei del “cra cra”, que prohibeix llengües, que desmembra pobles, que fins i tot obliga els habitants de les regions que antigament s’han mostrat més rebels i orgullosos dels seus orígens a adoptar una nova llengua minvada de mots, creada expressament per atordir-los els sentits i despersonalitzar-los en poques generacions, eliminant també qualsevol vestigi d’ individualitat com puguin ser diferenciacions en el vestir o en l’aspecte... Kadaré barreja històries col·lectives amb els destins individuals i les històries personals dels diferents personatges de manera magistral sense perdre en cap moment el ritme narratiu ni la qualitat literària. Molt recomanable.

[…] En una pesada estantería de bronce se encontraban los expedientes de las lenguas muertas. Eran gruesos, pero la mayoría de sus hojas estaban borradas con el mayor cuidado. Las palabras del diccionario, las reglas gramaticales y de la sintaxis eran borradas de forma progresiva, según su grado de merma o desaparición. Al final se borraban las letras del alfabeto, el último vestigio de la lengua escrita, tres lo cual se certificaba su muerte completa. Inmediatamente después comenzaba otro proceso, aún más largo y dificultoso, la eliminación de la lengua oral, el cual atravesaba varias subfases. Por ejemplo, su última y definitiva fase consistía en sofocar la lengua en sus últimos islotes: las viejas. Estaba comprobado que, de forma general, la lengua vivía más largamente en las mujeres, sobre todo en las que habían tenido hijos. Más tarde, cuándo la lengua había sido borrada de la faz de la tierra, llegaba un tiempo en que disminuía también el número de ancianas que, como las antiguas urnas, mantenían las cenizas de los últimos despojos de la lengua. Eran anotadas en registros especiales como “viejas con lengua” y sometidas a constante vigilancia hasta su muerte. Tras ello el proceso de liquidación de la lengua, o proceso de Nolengua, se consideraba consumado. […]


Kadaré, Ismaïl. El Nicho de la Vergüenza. Madrid : Alianza, 2001. 189 p. ISBN 8420672572

dilluns, 26 de gener del 2015

Echenoz, Jean - 14

He de confessar que tenia ganes de llegir alguna cosa de Jean Echenoz, moltes, i especialment “14”, després de les grans crítiques que tant a diaris com a fòrums on lectors anònims com jo el recomanaven mil i un cops. Fins i tot un escriptor va arribar a posar-se molt plom amb aquesta obra, enaltint-lo i recomanant-lo a cada contribució que feia al fòrum.


Decepció... d'acord, la lectura és amena, 98 lleugeres pàgines. Segons les crítiques l’autor ha volgut fer un paisatge minimalista i descripcions descarnades deixant més per al lector el fet de jutjar la tessitura moral dels esdeveniments que s’anaven succeint al llarg del conflicte. Intentar crear un cert punt  neutre dins el context d’una guerra  és una feina complexa, reconeixem-ho; però es que potser la literatura existeix per despertar passions, per aconseguir crear sentiments, emocions, fer riure o plorar al lector, i aquest llibre ho aconsegueix poc, o gens. Deu ser un gran autor, perquè si aquesta fos la seva òpera prima (en cas d’haver-la aconseguit publicar) no hauria rebut ni la cinquena part dels elogis que li han fet.

 Fa poc vaig llegir un llibre de Natsume Soseki, “Shumi no iden”, que no tracta exclusivament de guerra però on aquesta hi té un paper important, i sent un llibre de durada curta (com “14”) aconsegueix aprofundir d’una manera magistral en el que signifiquen aquests conflictes per als essers humans. Que aquesta no era la intenció d’Echenoz amb aquest llibre diran alguns... potser sí, però contestaria que el resultat ha esta un llibre que tot i no patir de manca de qualitat literària esta a quilòmetres de ser un llibre que passarà a la història de la literatura com en tants diaris deixen entreveure les magnànimes crítiques que en fan.  Fins i tot ens podriem preguntar fins a quin punt aquest llibre no va ser simplement una obra oportunista creada per a vendre'n exemplars com "xurros" aprofitant per una banda la tirada de la commemoració del centenari de la primera guerra mundial i per l'altra la fama de l'autor.

 Resumint: si voleu llegir llibres que parlin de guerra amb poc gruix de paraules però que diuen molt més que no pas "14", dues recomanacions: “Réquiem por un campesino español”  de Ramon J.Sender i “Shumi no Iden”  de Natsume Soseki, obres magistrals les dues, capaces d’encongir-te el cor en més d’un dels seus passatges.


Echenoz, Jean. 14. Barcelona: Anagrama, 2013. 98pp. ISBN 9788433978738