Ismaïl Kadaré manté en aquesta
obra el magnífic nivell narratiu del “Palau dels Somnis”. Tot i ser llibres
independents, es relacionen pel que fa a la creació d’una atmosfera boirosa,
d’una mena d’escenari desdibuixat que deix entreveure molt més del que escriu.
Aquí la novel·la agafa com a
element central el “nínxol del la vergonya”, un espai on s’exhibeixen els caps
dels traïdors a l’Imperi. Els recorreguts que fan els caps dels confins dels
dominis imperials fins la capital, els candidats a ser pròximament dins el
nínxol, els turistes que visiten la plaça només per admirar amb morbositat els
rostres que s’hi exposen.
Les llargues travessies de
l’encarregat de dur els caps, Tunxh Hata i com aquest personatge ferotge i
depravat cobra vida pròpia a través de les paraules de Kadaré és espectacular,
així com la descripció del guardià del nínxol, Abdulla, prototípic funcionari
gris i també les fantàstiques descripcions del Rebel Ali i la lluita amb aquest,
les trifulques del palau, els nomenaments dels “Bajas”... com es va desgranant
la filosofia que regeix als territoris dominats, els espantosos edificis
imperials amb les seves burocràcies i funcionaments interns, la temuda llei del
“cra cra”, que prohibeix llengües, que desmembra pobles, que fins i tot obliga
els habitants de les regions que antigament s’han mostrat més rebels i
orgullosos dels seus orígens a adoptar una nova llengua minvada de mots, creada
expressament per atordir-los els sentits i despersonalitzar-los en poques
generacions, eliminant també qualsevol vestigi d’ individualitat com puguin ser
diferenciacions en el vestir o en l’aspecte... Kadaré barreja històries
col·lectives amb els destins individuals i les històries personals dels
diferents personatges de manera magistral sense perdre en cap moment el ritme
narratiu ni la qualitat literària. Molt recomanable.
[…] En una pesada estantería de bronce se encontraban los expedientes de
las lenguas muertas. Eran gruesos, pero la mayoría de sus hojas estaban
borradas con el mayor cuidado. Las palabras del diccionario, las reglas
gramaticales y de la sintaxis eran borradas de forma progresiva, según su grado
de merma o desaparición. Al final se borraban las letras del alfabeto, el último
vestigio de la lengua escrita, tres lo cual se certificaba su muerte completa.
Inmediatamente después comenzaba otro proceso, aún más largo y dificultoso, la eliminación
de la lengua oral, el cual atravesaba varias subfases. Por ejemplo, su última y
definitiva fase consistía en sofocar la lengua en sus últimos islotes: las
viejas. Estaba comprobado que, de forma general, la lengua vivía más largamente
en las mujeres, sobre todo en las que habían tenido hijos. Más tarde, cuándo la
lengua había sido borrada de la faz de la tierra, llegaba un tiempo en que
disminuía también el número de ancianas que, como las antiguas urnas, mantenían
las cenizas de los últimos despojos de la lengua. Eran anotadas en registros
especiales como “viejas con lengua” y sometidas a constante vigilancia hasta su
muerte. Tras ello el proceso de liquidación de la lengua, o proceso de Nolengua,
se consideraba consumado. […]
Kadaré, Ismaïl. El Nicho de la Vergüenza. Madrid :
Alianza, 2001. 189 p. ISBN 8420672572
