Sillitoe, Alan - La soledad del corredor de fondo

 “La solitud del corredor de fons”  després de “Siddhartha” crea un fort contrast d’estils i d’històries. A les narracions de Sillitoe trobem un tipus de personatges diametralment oposats als de Siddhartha, una narrativa àcida, punyent, xocant...  Dins d’aquest títol  (un dels escriptors anglesos del grup “Angry Young Men”)  ens narra diferents relats curts sobre personatges més o menys marginals de barris pobres o entorns violents de Gran Bretanya. Són relats sobre fracassats en molts casos o sobre el que en diríem fracassats socials des de l’òptica actual del triomf social però que són alhora triomfadors a la seva manera. 

El que impacta més és la història que dona nom al conjunt de relats “La solitud del corredor de fons”.  Un cant a la llibertat individual on descobrim en un protagonista amargant uns valors amagats que  la resta de personatges del relat, tot i la seva posició social superior, mai arribaran a assolir per manca de profunditat. Un personatge que troba la manera de demostrar les seves creences i reafirmar-se, tot i que sabent el que pot comportar fer-ho. Rebel fins al final de la historia Colin Smith comença a córrer gairebé per obligació i descobreix una nova manera de pensar, un seguit de reflexions àcides i grans sobre la vida i la condició humana que val molt la pena de llegir. Si no voleu llegir tot el conjunt de relats, llegiu com a mínim aquest, no us decebrà.

El fragment:

[...] que yo diga que el director es un estúpido cabrón, cuando yo apenas sé escribir y él sabe leer, escribir y sumar como un catedrático. Pero lo que digo es la pura verdad. Él es un imbécil y yo no, porque yo sé ver lo que hay dentro de los que son como él mejor que él lo que hay dentro de los que son como yo. De acuerdo, los dos somos astutos, pero yo lo soy más y acabaré ganando, aunque muera en una celda a los ochenta y dos años, porque le sacaré a mi vida más diversión y más alegría que él a la suya. Imagino que él habrá leído un montón de libros y, por lo que sé, hasta es posible que haya escrito unos cuantos; pero también sé seguro, como que estoy sentado aquí ahora, que lo que estoy garabateando vale mil veces más que lo que él pueda garabatear en toda su vida. No me importa lo que diga nadie porque ésa es la verdad y no se puede negar. Cuando me habla y miro su cara de sargento, sé que yo estoy vivo y que él está muerto. [...]

Sillitoe, Alan. La soledad del corredor de fondo. Barcelona: Debate, 2000. 190 p. ISBN 84-90675-19-2.

Uhlman, Fred - L'amic retrobat

Feia temps que no em recorria un calfred com el que em va passar per l'espinada al tancar l'amic retrobat. Aquella sensació que t'obliga a pensar sobre el final, sobre el llibre i sobre alguns valors i creences morals pels que ens regim. Últimament, m'havia tornat bastant

reticent amb la literatura de temàtica 2ona guerra mundial - nazi, trobava que era un tema molt explotat, massa utilitzat, ple d'estereotips i del qual ja s'havien escrit tantes històries reals que tornar a basar una història fictícia (tot i que no és el cas d'aquest llibre) en el mateix període em semblava excessiu. Aquest no és un llibre nou, però si confesso que el vaig agafar amb cert recel també he de dir que després de les primeres frases vaig canviar d'idea completament. És cert, hi ha el rerefons de l'Alemanya d'entreguerres i de l'ascens de Hitler al poder, i aquests esdeveniment marcaran el desenllaç de la història, però la història en sí, tracta més sobre l'amistat entre els protagonistes i la manera de viure-la en el període que va de l'infantesa a l' adolescencia i les seves inquietuds i conseqüències. Una novel·la curta, molt curta i molt interessant. Després de K.L. Reich de les més bones que he llegit que tinguin relació amb l'Alemanya nazi.

Uhlman, Fred. L'amic retrobat. Barcelona : Columna, 2000. ISBN  8483009463.

Hesse, Hermann - Siddhartha

 

Siddhartha, va anar a parar casualment a les meves mans. He de dir que no havia llegit encara res de Hermann Hesse i ha estat una lectura molt agradable. No sé si per donar-li un toc oriental (similar al que podem trobar en histories de les mil i una nits) els inicis de la novel·la utilitza com a recurs una descripció delicada i molt sensible dels esdeveniments, entorns i personatges.

 

 

Abans de caure en confusió, aquest llibre no parla de Buda, però si que parla molt de les doctrines orientals i dels pensaments introspectius que trobem en la filosofia budista i el pensament oriental. He gaudit, l'escriptor aconsegueix transmetre tranquil·litat i serenor a través del llibre, és per a ser llegit en calma; el que no significa que no puguis estar dempeus al metro amb el llibre a la ma, em refereixo a sense presses. Hi han lectures que t'aboquen a la pressa (i no ho dic com a  punt negatiu) llibres que passen d'acció a acció amb frases curtes i mantenint la tensió per atrapar el lector. Siddhartha seria l'antítesi d'aquest tipus de llibre, atrapa, però amb la necessitat de llegir pausadament, sense pressa per acabar el llibre o saber-ne el final. Si us han agradat llibres més comercials com de l'estil l'alquimista o similars amb Siddhartha podeu tenir un bon descobriment (I el mateix podria escriure per als penseu en Coelho com un autor superficial productor de parafilosofia per a les masses, no per aquest comentari deixeu escapar Siddhartha). També el podriem relacionar amb l'estil de la historia escrita per Stephan Zweig "Els ulls del germa etern". 

 

Una novel·la molt bonica. Si esteu en un moment introspectiu de la vostra vida, és un llibre que segurament us agradarà. Si el que busqueu ara mateix és una lectura més distreta, amb poc contingut reflexiu i molta més acció potser aquest no és el moment per llegir Siddhartha.

 

Hesse, Hermann. Siddhartha. Barcelona: Planeta deAgostini, 2003. DL NA-472-2003.

 

 

 

 

 

Bach, Richard - Joan Salvador Gavina

Passejant pels voltants de la catedral de Tarragona cada diumenge hi trobem "el mercadillo" de la Catedral, una mena "d'encants" mida bonsai comparats amb els de Barcelona. Però no deixen de ser uns encants, i com que pateixo una greu síndrome de Diògenes pel que fa a rampoines i llibres de segona mà vaig acabar afanant-me "Joan Salvador Gavina" per 1 €. He de reconèixer que la contraportada em va seduir força, prometia molt, i al mòdic preu d'1€ no hi tenia tant a perdre.... El fet que al fullejar-lo trobés pàgines amb il·lustracions i fotografies encara em va agradar més. Per desgràcia, en gran part de la nostra literatura s'ha perdut l'art de la il·lustració, i el valor afegit que dóna als llibres…

Després d'acabar el llibre m'he assabentat que es veu que aquest ha estat un gran best-seller de lectura als anys 70 a les universitats americanes.  (Jonathan_Livingston_Seagull)

 

Fama a part, a "Joan Salvador Gavina" trobarem una fàbula, protagonitzada per unes gavines molt humanitzades en que es tracta el tema de les limitacions, els objectius personals i l'esperit de superació, amb alguns fragments que semblen d'inspiració bíblica o messiànica i d'altres en que intuïm el toc de la filosofia oriental pel que fa a la concepció ment/cos. Sí, efectivament, és una història que ens pot recordar a l'estil de "Les veus del desert" de M.Morgan o "Les nou revelacions" de J. Redfield, però amb una simplicitat extrema en el referent a estructura i desenvolupament que faria que poguéssim llegir aquesta narració a qualsevol edat per extreure'n alguna reflexió i punt de vista diferent. Fins i tot m'ha vingut a la memòria un llibre que tenia oblidat del tot: "Jacobo no és un pobre diablo" del Vaixell de Vapor sèrie blava (si recordo bé) que vaig llegir fa molts, molts anys. 

Senzill, en un matí o una tarda ja l'has acabat, lectura fluïda, "descontaminadora", pot ser utilitzat per debatre significats i punts de vista sobre les accions i la trama. Recomanable.

Calvino, Italo - El barón rampante

Us heu imaginat com seria passar la vida dalt d'un arbre? Si l'única norma infranquejable que regís el vostre destí fos la prohibició de tocar el terra i l'obligació de viure per sobre les branques?. Aquestes son les premisses que guien la vida del nostre protagonista, el baró Cosimo Piovasco di Rondò, quan a l'edat de 12 anys decideix pujar als arbres a viure com a rebel·lió enfront de l'univers que l'envolta: una mare autoritària, un pare nostàlgic d'èpoques pretèrites i amb ínfules de grandesa, una germana tronada i un germà petit (potser el que més seny demostra al llarg de la narració). I el millor es que decideix no baixar-ne mai més… el que sembla una "rebequeria" d'un infant acaba convertint-se en el fil narratiu d'aquesta novel·la. Aconseguirà viure tota una vida sobre dels arbres? Com s'ho farà per no tocar de peus a terra durant tants anys? No farem cap "spoiler" literari i no us donaré la resposta a aquests interrogants.

No sé si l'autor va llegir "Walden o la vida als boscos" de H.D. Thoreau, però "El Barón Rampante" D'Italo Calvino (autor italià nascut a la Cuba de començaments de segle XX) m'ha recordat molt a la vivència i el somni d'autosuficiencia que Thoreau descriu gràficament al seu llibre autobiogràfic (tot i que la soledat en que viu el protagonista de Walden res té a veure amb la que desenvolupa Cosimo).

Si teniu cap amic ecologista és una gran recomanació, si coneixeu algú a qui va agradar el conte de Jean Gionno "L'home que plantava arbres" també gaudirà amb aquesta novel·la. Escrita en un llenguatge ric, amb bones descripcions tant físiques com psicològiques dels personatges i sense una durada excessiva és un llibre ideal per descansar de lectures més feixugues sense haver de renunciar a la literatura. Com a curiositat no em puc estar de dir que el català és present a la novel·la amb alguna que altra referència.

El fragment:

[...]Estaba allí, en el prado, más bella que nunca, y la frialdad que endurecía apenas sus rasgos y el altivo porte de su figura habría bastado con muy poco para disolverlos y volverla a tener entre los brazos... Podía decir algo, Cosimo, cualquier cosa para ir hacia ella, podía decirle: "dime lo que quieres que haga, estoy dispuesto...", y habría sido de nuevo la felicidad para él, la felicidad juntos, sin sombras. Pero dijo:

 - No puede haber amor si uno no es uno mismo con todas sus fuerzas.

 Viola tuvo un gesto de contrariedad que era también un gesto de cansancio. Y sin embargo aún habría podido comprenderlo, como en realidad lo comprendía, más aún, tenia en la punta de la lengua las palabras para decirle: "Tú eres como yo te quiero..." y subir de inmediato con él... Se mordió un labio. Dijo: 

 - Pues entonces sé tú mismo solo.

 "Pero entonces ser yo mismo ya no tiene sentido", eso es lo que quería decir Cosimo. Y en cambio dijo:

 - Si prefieres a esos dos gusanos...

 - ¡No te permito despreciar a mis amigos! - gritó ella, y no obstante pensaba: " A mí me importas sólo tú, y sólo por ti hago todo lo que hago".

 - Sólo yo puedo ser despreciado.

 - ¡Tu modo de pensar!

 - Soy una sola cosa con él.

 - Entonces adiós. Parto esta misma noche. No me volverás a ver. [...]

[…] "Cosimo se dedicó también a componer ciertos textos, como El canto del Mirlo, El Picamadero que llama, Los Diálogos de los Búhos, y a distribuirlos públicamente. Más aún, precisamente en este periodo de demencia aprendió el arte de imprimir y empezó a publicar una especie de libelos o gacetas (entre ellos La Gaceta de las Garzas), unificados luego bajo el título El Monitor de los Bípedos. Se había llevado a un nogal un banco de carpintero, un bastidor, un tórculo, una caja de caracteres, una damajuana de tinta, y se pasaba los días componiendo sus páginas y sacando copias. A veces entre el bastidor y el papel caían arañas, mariposas, y su huella quedaba impresa en la página; a veces un lirón saltaba sobre una hoja fresca de tinta y lo emborronaba todo con la cola; a veces las ardillas cogían una letra del alfabeto y se la llevaban a su madriguera creyendo que era comestible, como ocurrió con la letra Q, que por su forma redonda y pedunculada tomaron por una fruta, y Cosimo tuvo que empezar ciertos artículos Cuien y Cuiencuiera." [...]
 

Calvino, Italo. El barón rampante. Madrid: Diario El País, 2002. ISBN 84-89669-49-X.