Kadaré, Ismaïl - El Nicho de la Vergüenza

Ismaïl Kadaré manté en aquesta obra el magnífic nivell narratiu del “Palau dels Somnis”. Tot i ser llibres independents, es relacionen pel que fa a la creació d’una atmosfera boirosa, d’una mena d’escenari desdibuixat que deix entreveure molt més del que escriu.

Aquí la novel·la agafa com a element central el “nínxol del la vergonya”, un espai on s’exhibeixen els caps dels traïdors a l’Imperi. Els recorreguts que fan els caps dels confins dels dominis imperials fins la capital, els candidats a ser pròximament dins el nínxol, els turistes que visiten la plaça només per admirar amb morbositat els rostres que s’hi exposen.

Les llargues travessies de l’encarregat de dur els caps, Tunxh Hata i com aquest personatge ferotge i depravat cobra vida pròpia a través de les paraules de Kadaré és espectacular, així com la descripció del guardià del nínxol, Abdulla, prototípic funcionari gris i també les fantàstiques descripcions del Rebel Ali i la lluita amb aquest, les trifulques del palau, els nomenaments dels “Bajas”... com es va desgranant la filosofia que regeix als territoris dominats, els espantosos edificis imperials amb les seves burocràcies i funcionaments interns, la temuda llei del “cra cra”, que prohibeix llengües, que desmembra pobles, que fins i tot obliga els habitants de les regions que antigament s’han mostrat més rebels i orgullosos dels seus orígens a adoptar una nova llengua minvada de mots, creada expressament per atordir-los els sentits i despersonalitzar-los en poques generacions, eliminant també qualsevol vestigi d’ individualitat com puguin ser diferenciacions en el vestir o en l’aspecte... Kadaré barreja històries col·lectives amb els destins individuals i les històries personals dels diferents personatges de manera magistral sense perdre en cap moment el ritme narratiu ni la qualitat literària. Molt recomanable.

[…] En una pesada estantería de bronce se encontraban los expedientes de las lenguas muertas. Eran gruesos, pero la mayoría de sus hojas estaban borradas con el mayor cuidado. Las palabras del diccionario, las reglas gramaticales y de la sintaxis eran borradas de forma progresiva, según su grado de merma o desaparición. Al final se borraban las letras del alfabeto, el último vestigio de la lengua escrita, tres lo cual se certificaba su muerte completa. Inmediatamente después comenzaba otro proceso, aún más largo y dificultoso, la eliminación de la lengua oral, el cual atravesaba varias subfases. Por ejemplo, su última y definitiva fase consistía en sofocar la lengua en sus últimos islotes: las viejas. Estaba comprobado que, de forma general, la lengua vivía más largamente en las mujeres, sobre todo en las que habían tenido hijos. Más tarde, cuándo la lengua había sido borrada de la faz de la tierra, llegaba un tiempo en que disminuía también el número de ancianas que, como las antiguas urnas, mantenían las cenizas de los últimos despojos de la lengua. Eran anotadas en registros especiales como “viejas con lengua” y sometidas a constante vigilancia hasta su muerte. Tras ello el proceso de liquidación de la lengua, o proceso de Nolengua, se consideraba consumado. […]

Kadaré, Ismaïl. El Nicho de la Vergüenza. Madrid : Alianza, 2001. 189 p. ISBN 8420672572

Kadaré, Ismaïl - El Palau dels somnis

Casualment vaig topar amb una tertúlia radiofònica on parlaven molt efusivament d’una novel·la: “El palau dels somnis” d’un autor albanès que desconeixia totalment (Ismaïl Kadaré, més tard descobriria que fins i tot ha estat nominat a premi Nobel). Els tertulians relacionaven la literatura de Kadaré amb la de Kafka... anava caçant coses al vol perquè en aquell moment conduïa. 

El que em va cridar més l’atenció del relat va ser l’argument: una societat amb un ministeri, dels més importants de l’Imperi, anomenat Tabir Serrall o Palau dels somnis, on un seguit de tècnics es dediquen a analitzar els somnis de la població que van arribar a través duna sèrie de funcionaris encarregats de la seva recol·lecció. Els analitzen, busquen indicis, elements subversius, somnis premonitoris; detenen gent, interroguen, seleccionen... Vist així em semblava que em trobava davant d’un nou 1984, una distopia on el control de la població havia arribat a tal extrem que fins i tot els ciutadans havien perdut la llibertat de somiar i finalment... sí i no.   

No ens trobarem davant d’una societat amb naus sobrevolant l’asfalt i ciència ficció, el marc cronològic sembla endarrerir-se en aquest aspecte, tot i això, pel que fa a la resta d’argument, sí que és cert que tota l’acció passa en un entorn totalitari. El canvi dels personatges, les intrigues, el pensament i filosofia que regeix la societat és fascinant, ens retrata un mapa d’Europa i una trama on el protagonista (membre d’una família poderosa) treballa dins el Palau dels somnis. Lentament veiem l’evolució psicològica del personatge, mentre ràpidament els canvis succeeixen al seu voltant. Escenaris delirants, onírics, on es desenvolupa l’acció al llarg de la novel·la li donen un aire realment peculiar i  la hipòtesi que planteja sobre el control dels somnis sobre la població és profundament inquietant. 

La famosa frase d’Ortega y Gasset “Jo soc jo i la meva circumstància” seria perfecta per aplicar a Mark-Alem, el protagonista d’aquesta història, el qual veurem mutar fins a convertir-se en un home que seria irreconeixible pel seu propi jo inicial.

Llàstima que es fa curta, molt curta... tot l’univers simbòlic desplegat per Kadaré, els personatges no principals, les trames alternatives, la història en sí... donen per molt! i sigui perquè últimament la tendència és a consumir “sagues” de llibres que allarguen les narracions profusament (George R.R.Martin, Patrick Rothfuss...) o sigui perquè Kadaré ens deix amb la mel a la boca, aquest és un d’aquest llibres que quan l’acabes et quedes amb les ganes de més, amb desig d’aprofundir més en aquest món que acabés de descobrir-hi dins. Imprescindible.

El fragment:

“- No em puc quedar els teus somnis, vine a veure-ho tu mateix, els meus cavalls es neguen a fer un sol pas quan els fico a dins.

“I aquest brètol que es posa a cridar:

“- Fa cinc setmanes que ningú no recull els meus somnis i vet aquí  que tu també me’ls vols tornar a encolomar; em queixaré, escriure a Direcció General, al xeic ul-Islam en persona!

“- Et pots queixar a qui et doni la gana – li vaig dir -, però els meus cavalls no volen avançar i aquests cinc somnis galdosos no impediran pas que porti tots els demés.

“I amb això  aquell malcarat se’m tira a sobre:

“-Sí, és clar – deia-, així jutgeu els nostres somnis; els trobeu grollers, naturalment, només us agraden els somnis de les cortesanes i artistes de la capital, però allà dalt han dit que els nostres somnis són els de veritat perquè vénen del fons de l’Imperi i no de senyorets clenxinats!

“Aquell sapastre no parava de dir pestes de tot, tantes que se’m van posar els nervis de punta i no sé com em vaig aguantar les ganes de tirar-me-li a sobre amb tota la ràbia. En acabat no el vaig atonyinar, això no, però, el que li vaig arribar a dir! Em bullia la sang perquè aquell home  entrebancava la meva ronda i ho vaig aprofitar per desfogar-me. El vaig cobrir d’insults, ell, el seu poble de mala mort que per mi no val ni un barri de poble normal, aquella porqueria de circumscripció on viuen quatre borratxos i quatre guetos que no són bons ni per fer somnis com Déu mana, que els seus somnis espanten fins els cavalls!

Kadaré, Ismaïl. El Palau dels somnis. Barcelona: Club Editor, 2006. 200 pp. ISBN 8473291166.

[Lectura: hivern 2014]