Casualment vaig
topar amb una tertúlia radiofònica on parlaven molt efusivament d’una novel·la:
“El palau dels somnis” d’un autor albanès que desconeixia totalment (Ismaïl
Kadaré, més tard descobriria que fins i tot ha estat nominat a premi
Nobel). Els tertulians relacionaven la
literatura de Kadaré amb la de Kafka... anava caçant coses al vol perquè en
aquell moment conduïa.
El que em va cridar més l’atenció del relat va ser
l’argument: una societat amb un ministeri, dels més importants de l’Imperi,
anomenat Tabir Serrall o Palau dels somnis, on un seguit de tècnics es dediquen
a analitzar els somnis de la població que van arribar a través duna sèrie de
funcionaris encarregats de la seva recol·lecció. Els analitzen, busquen
indicis, elements subversius, somnis premonitoris; detenen gent, interroguen,
seleccionen... Vist així em semblava que em trobava davant d’un nou 1984, una
distopia on el control de la població havia arribat a tal extrem que fins i tot
els ciutadans havien perdut la llibertat de somiar i finalment... sí i no.
No ens trobarem davant d’una societat amb naus
sobrevolant l’asfalt i ciència ficció, el marc cronològic sembla endarrerir-se
en aquest aspecte, tot i això, pel que fa a la resta d’argument, sí que és cert
que tota l’acció passa en un entorn totalitari. El canvi dels personatges, les
intrigues, el pensament i filosofia que regeix la societat és fascinant, ens
retrata un mapa d’Europa i una trama on el protagonista (membre d’una família
poderosa) treballa dins el Palau dels somnis. Lentament veiem l’evolució
psicològica del personatge, mentre ràpidament els canvis succeeixen al seu
voltant. Escenaris delirants, onírics, on es desenvolupa l’acció al llarg de la
novel·la li donen un aire realment peculiar i
la hipòtesi que planteja sobre el control dels somnis sobre la població
és profundament inquietant.
La famosa frase d’Ortega y Gasset “Jo soc jo i la
meva circumstància” seria perfecta per aplicar a Mark-Alem, el protagonista
d’aquesta història, el qual veurem mutar fins a convertir-se en un home que
seria irreconeixible pel seu propi jo inicial.
Llàstima que es fa curta, molt curta... tot l’univers simbòlic
desplegat per Kadaré, els personatges no principals, les trames alternatives,
la història en sí... donen per molt! i sigui perquè últimament la tendència és
a consumir “sagues” de llibres que allarguen les narracions profusament (George
R.R.Martin, Patrick Rothfuss...) o sigui perquè Kadaré ens deix amb la mel a la
boca, aquest és un d’aquest llibres que quan l’acabes et quedes amb les ganes
de més, amb desig d’aprofundir més en aquest món que acabés de descobrir-hi
dins. Imprescindible.
El
fragment:
“- No em
puc quedar els teus somnis, vine a veure-ho tu mateix, els meus cavalls es
neguen a fer un sol pas quan els fico a dins.
“I aquest
brètol que es posa a cridar:
“- Fa
cinc setmanes que ningú no recull els meus somnis i vet aquí que tu també me’ls vols tornar a encolomar;
em queixaré, escriure a Direcció General, al xeic ul-Islam en persona!
“- Et
pots queixar a qui et doni la gana – li vaig dir -, però els meus cavalls no
volen avançar i aquests cinc somnis galdosos no impediran pas que porti tots
els demés.
“I amb
això aquell malcarat se’m tira a sobre:
“-Sí, és
clar – deia-, així jutgeu els nostres somnis; els trobeu grollers, naturalment,
només us agraden els somnis de les cortesanes i artistes de la capital, però
allà dalt han dit que els nostres somnis són els de veritat perquè vénen del
fons de l’Imperi i no de senyorets clenxinats!
“Aquell
sapastre no parava de dir pestes de tot, tantes que se’m van posar els nervis de
punta i no sé com em vaig aguantar les ganes de tirar-me-li a sobre amb tota la
ràbia. En acabat no el vaig atonyinar, això no, però, el que li vaig arribar a
dir! Em bullia la sang perquè aquell home entrebancava la meva ronda i ho vaig aprofitar
per desfogar-me. El vaig cobrir d’insults, ell, el seu poble de mala mort que
per mi no val ni un barri de poble normal, aquella porqueria de circumscripció
on viuen quatre borratxos i quatre guetos que no són bons ni per fer somnis com
Déu mana, que els seus somnis espanten fins els cavalls!
Kadaré, Ismaïl. El Palau dels
somnis. Barcelona: Club Editor, 2006. 200 pp. ISBN 8473291166.
[Lectura: hivern 2014]
