Bach, Richard - Joan Salvador Gavina

Passejant pels voltants de la catedral de Tarragona cada diumenge hi trobem "el mercadillo" de la Catedral, una mena "d'encants" mida bonsai comparats amb els de Barcelona. Però no deixen de ser uns encants, i com que pateixo una greu síndrome de Diògenes pel que fa a rampoines i llibres de segona mà vaig acabar afanant-me "Joan Salvador Gavina" per 1 €. He de reconèixer que la contraportada em va seduir força, prometia molt, i al mòdic preu d'1€ no hi tenia tant a perdre.... El fet que al fullejar-lo trobés pàgines amb il·lustracions i fotografies encara em va agradar més. Per desgràcia, en gran part de la nostra literatura s'ha perdut l'art de la il·lustració, i el valor afegit que dóna als llibres…

Després d'acabar el llibre m'he assabentat que es veu que aquest ha estat un gran best-seller de lectura als anys 70 a les universitats americanes.  (Jonathan_Livingston_Seagull)

 

Fama a part, a "Joan Salvador Gavina" trobarem una fàbula, protagonitzada per unes gavines molt humanitzades en que es tracta el tema de les limitacions, els objectius personals i l'esperit de superació, amb alguns fragments que semblen d'inspiració bíblica o messiànica i d'altres en que intuïm el toc de la filosofia oriental pel que fa a la concepció ment/cos. Sí, efectivament, és una història que ens pot recordar a l'estil de "Les veus del desert" de M.Morgan o "Les nou revelacions" de J. Redfield, però amb una simplicitat extrema en el referent a estructura i desenvolupament que faria que poguéssim llegir aquesta narració a qualsevol edat per extreure'n alguna reflexió i punt de vista diferent. Fins i tot m'ha vingut a la memòria un llibre que tenia oblidat del tot: "Jacobo no és un pobre diablo" del Vaixell de Vapor sèrie blava (si recordo bé) que vaig llegir fa molts, molts anys. 

Senzill, en un matí o una tarda ja l'has acabat, lectura fluïda, "descontaminadora", pot ser utilitzat per debatre significats i punts de vista sobre les accions i la trama. Recomanable.

Calvino, Italo - El barón rampante

Us heu imaginat com seria passar la vida dalt d'un arbre? Si l'única norma infranquejable que regís el vostre destí fos la prohibició de tocar el terra i l'obligació de viure per sobre les branques?. Aquestes son les premisses que guien la vida del nostre protagonista, el baró Cosimo Piovasco di Rondò, quan a l'edat de 12 anys decideix pujar als arbres a viure com a rebel·lió enfront de l'univers que l'envolta: una mare autoritària, un pare nostàlgic d'èpoques pretèrites i amb ínfules de grandesa, una germana tronada i un germà petit (potser el que més seny demostra al llarg de la narració). I el millor es que decideix no baixar-ne mai més… el que sembla una "rebequeria" d'un infant acaba convertint-se en el fil narratiu d'aquesta novel·la. Aconseguirà viure tota una vida sobre dels arbres? Com s'ho farà per no tocar de peus a terra durant tants anys? No farem cap "spoiler" literari i no us donaré la resposta a aquests interrogants.

No sé si l'autor va llegir "Walden o la vida als boscos" de H.D. Thoreau, però "El Barón Rampante" D'Italo Calvino (autor italià nascut a la Cuba de començaments de segle XX) m'ha recordat molt a la vivència i el somni d'autosuficiencia que Thoreau descriu gràficament al seu llibre autobiogràfic (tot i que la soledat en que viu el protagonista de Walden res té a veure amb la que desenvolupa Cosimo).

Si teniu cap amic ecologista és una gran recomanació, si coneixeu algú a qui va agradar el conte de Jean Gionno "L'home que plantava arbres" també gaudirà amb aquesta novel·la. Escrita en un llenguatge ric, amb bones descripcions tant físiques com psicològiques dels personatges i sense una durada excessiva és un llibre ideal per descansar de lectures més feixugues sense haver de renunciar a la literatura. Com a curiositat no em puc estar de dir que el català és present a la novel·la amb alguna que altra referència.

El fragment:

[...]Estaba allí, en el prado, más bella que nunca, y la frialdad que endurecía apenas sus rasgos y el altivo porte de su figura habría bastado con muy poco para disolverlos y volverla a tener entre los brazos... Podía decir algo, Cosimo, cualquier cosa para ir hacia ella, podía decirle: "dime lo que quieres que haga, estoy dispuesto...", y habría sido de nuevo la felicidad para él, la felicidad juntos, sin sombras. Pero dijo:

 - No puede haber amor si uno no es uno mismo con todas sus fuerzas.

 Viola tuvo un gesto de contrariedad que era también un gesto de cansancio. Y sin embargo aún habría podido comprenderlo, como en realidad lo comprendía, más aún, tenia en la punta de la lengua las palabras para decirle: "Tú eres como yo te quiero..." y subir de inmediato con él... Se mordió un labio. Dijo: 

 - Pues entonces sé tú mismo solo.

 "Pero entonces ser yo mismo ya no tiene sentido", eso es lo que quería decir Cosimo. Y en cambio dijo:

 - Si prefieres a esos dos gusanos...

 - ¡No te permito despreciar a mis amigos! - gritó ella, y no obstante pensaba: " A mí me importas sólo tú, y sólo por ti hago todo lo que hago".

 - Sólo yo puedo ser despreciado.

 - ¡Tu modo de pensar!

 - Soy una sola cosa con él.

 - Entonces adiós. Parto esta misma noche. No me volverás a ver. [...]

[…] "Cosimo se dedicó también a componer ciertos textos, como El canto del Mirlo, El Picamadero que llama, Los Diálogos de los Búhos, y a distribuirlos públicamente. Más aún, precisamente en este periodo de demencia aprendió el arte de imprimir y empezó a publicar una especie de libelos o gacetas (entre ellos La Gaceta de las Garzas), unificados luego bajo el título El Monitor de los Bípedos. Se había llevado a un nogal un banco de carpintero, un bastidor, un tórculo, una caja de caracteres, una damajuana de tinta, y se pasaba los días componiendo sus páginas y sacando copias. A veces entre el bastidor y el papel caían arañas, mariposas, y su huella quedaba impresa en la página; a veces un lirón saltaba sobre una hoja fresca de tinta y lo emborronaba todo con la cola; a veces las ardillas cogían una letra del alfabeto y se la llevaban a su madriguera creyendo que era comestible, como ocurrió con la letra Q, que por su forma redonda y pedunculada tomaron por una fruta, y Cosimo tuvo que empezar ciertos artículos Cuien y Cuiencuiera." [...]
 

Calvino, Italo. El barón rampante. Madrid: Diario El País, 2002. ISBN 84-89669-49-X.

Kundera, Milan - El libro de la risa y el olvido

"El libro de la risa y el olvido" és un llibre d'aquells que no te'ls acabes, dels que tot i haver llegit l'última frase, hauries de recomençar per no oblidar la gran quantitat de paràgrafs memorables que conté, les reflexions... el diàleg que estableix amb el lector, és fascinant. Reflexiona sobre l'historia, la literatura, el temps, la vida, les emocions i especialment sobre l'amor i el sexe.

Tot això amb un fil narratiu dividit en diferents parts, entre algunes de les quals és difícil copsar-hi la continuïtat, format per una barreja de diferents personatges i originals histories. Requereix atenció, però tampoc tanta com per acabar-se convertint en un d'aquells tediosos llibres que un acaba de llegir gairebé per compromís amb la historia de la literatura. No, requereix atenció però també capta l'atenció del lector; això si, és recomanable llegir-lo en petites dosis, no és un llibre que es pugui agafar i acabar d'una tacada en dos dies. És d'aquells en que vas assenyalant les pàgines que contenen paràgrafs interessants i acabes amb un llibre ple de punts, papers i clips. 

En resum, recomanable a qui agradin les obres reflexives, si busques un llibre de lectura àgil i només per passar l'estona no serà una bona elecció; però si busques una lectura que dugui una mica més enllà és el llibre perfecte per anar-hi.

El fragment

[...] A lo largo de los últimos doscientos años, el mirlo abandonó los bosques y se convirtió en un pájaro de ciudad. Esto ocurrió por primera vez en Gran Bretaña, ya a final del siglo dieciocho; algunos decenios más tarde sucedió en París y en la cuenca del Ruhr. Durante el siglo diecinueve el mirlo conquistó una tras otra todas las ciudades europeas. En Viena y en Praga se asentó alrededor de 1900 y siguió luego hacia el Oriente, hacia Budapest, Belgrado, Estambul.

No cabe duda que desde el punto de vista del globo terráqueo, esta invasión del mundo de los seres humanos por el mirlo es más importante que la invasión de América del Sur por los españoles o el retorno de los judíos a Palestina. Un cambio en las relaciones entre los distintos componentes de la misma clase. Si a Bohemia la habitaron los celtas o los eslavos, si la Besarabia es dominada por los rumanos o rusos, al globo terráqueo le da poco más o menos lo mismo. Pero si el mirlo traiciona a la naturaleza original para ir a vivir junto al hombre en su mundo antinatural, algo cambia en el orden del planeta.

Sin embargo, nadie se atreve a explicar la historia de los últimos doscientos años como la historia de la invasión de las ciudades por los mirlos. Estamos todos dominados por una concepción anquilosada sobre lo que es importante y lo que es irrelevante, fijamos la vista angustiados sobre lo que es importante, mientras que lo irrelevante, disimuladamente y a nuestras espaldas, extiende sus guerrillas que, al fin y sin que nos percatemos, cambian el mundo y nos cogen desprevenidos. [...]

 

Kundera, Milan.  El libro de la risa y el olvido. Barcelona: Seix Barral, 2007. ISBN 978-84-322-1949-8.

Massimo Manfredi, Valerio - L'Imperi dels dracs

Per ara no he llegit cap llibre de Valerio Massimo Manfredi que m'hagi decebut. Aquest en concret va anar a parar a les meves mans per 2 € després de fer una volta a la Llibreria Re-read de Barcelona, visita més que recomanable.

És cert, l'autor utilitza personatges amb desenes d'estereotips i aquest llibre no n'és una excepció: el comandant d'honor amb la virtus romana i el coratge heroic que s'espera d'un home d'aquest rang, els guerrers orientals misteriosos amb la seva màgica manera de lluitar i el seu univers místic tant elevat en comparació amb el panteó i l'espiritualitat romana. El conflicte entre nacions de l'antiguitat, l'epopeia que viuen els protagonistes al llarg d'un llarg viatge... Llegit així, tot ens pot sonar a argumentació trillada, a prototip d'història creada i llegida mil cops, que no ens aporta res de nou.  

Lluny de ser així, l'Imperi dels dracs atrapa al lector, i es capaç de fer-lo viatjar entre tres grans imperis de l'antiguitat, tot i que hi apareixen personatges estereotipats, és igualment cert que aquests prenen vida i tenen els seus propis conflictes interns. El gran mèrit de l'autor és ser capaç de teixir amb aquests personatges i des d'una llegenda amb certa base documental (normalment V. M. Manfredi s'acostuma a guiar per aquest tipus de trames) una història que enganxa i fa que volin les pàgines. Escrit d'una manera distesa, a l'abast de tots els públics. Best-seller totalment recomanable per endinsar-se en una altra època sense caure en l'ensopiment que poden causar novel·les històriques com La sangre de los inocentes de Julia Navarro.Ideal per aquests dies d'estiu.

 

El fragment:

[...] Però tens raó: això només són paraules. Per trobar el camí cal una meditació llarga i intensa.

   Metel·li reflexionava en silenci mirant d'entendre com podia influir el sentit d'aquella doctrina en el moviment dels cossos i se sentia perdut, projectat a una dimensió incerta i confusa.

   - De tota manera- va prosseguir Dan Qing-, jo també tinc una pregunta per fer-te: quina energia empenyia els teus homes i a tu mateix a combatre contra enemics molt més experts i ràpids, en possessió d'un art militar molt més avançat, sense cedir al pànic i al descoratjament, si no coneixeu el camí, si no sabeu equilibrar dins vostre les forces naturals, les úniques que poden vèncer?

   - S'en diu virtus- va respondre Metel·li mirant-lo als ulls. Dan Qing ni tan sols va provar de repetir aquella paraula.

   - Què és? Què significa?

   - Vol dir "força viril", però és difícil explicar-ne el sentit veritable. És la força que ens fa donar la vida per la família i la pàtria, si cal, sense esperar res, tret del record que restarà del nostre honor.

   - Avui heu arriscat la vida per mi. No formo part de la teva família ni de la teva pàtria.

   - T'hem donat la nostra paraula i ja n'hi ha prou. Això també és virtus. 

[...] 

Camilleri, Andrea - El joc de pistes

D'entrada adverteixo que la novel·la negra no és el meu gènere preferit, tot i que he gaudit força amb novel·les com "L'home que mirava passar els trens" de G.Simenon o alguna que altra de John Grisham, com "La Hermandad", sigui pel que sigui no enfilo massa cap al gènere.

Aquest cop li ha tocat el torn a Andrea Camilleri, amb el llibre "El Joc de pistes". Autor clàssic del gènere i de molta anomenada, ens trobem amb una novel·la entretinguda, de lectura fàcil, i que no escatima detalls escabrosos per fer més intensa la sensació de desconcert del lector davant la visió de certes imatges. El detectiu Montalbano s'enfrenta a un nou cas, i per les seves freqüents reflexions, també al pas dels anys. 

Els personatges són força rodons, ben definits i aconsegueixen la distància justa per tenir "vida pròpia". Tot i això, m'esperava una trama molt més complexa… he tingut la sensació que ha estat un llibre escrit ràpidament, amb certa qualitat, però sense la profunditat o la trama intricada que esperava tenint en compte la fama de Camilleri.

És una llàstima no saber italià, desconeixo si a la resta de novel·les de Camilleri passa, però aquí ens trobem amb moltíssimes inflexions dialectals en diversos personatges (que el traductor ha passat al català com bonament ha pogut). Però la sensació es que si llegíssim en llengua original la vivència seria molt diferent. Curiós també és el canvi del títol italià "La caccia al tesoro" o castellà "La búsqueda del tesoro" a el català "El joc de pistes".

La lectura d'aquest llibre també m'ha dut al cap una reflexió sobre els mètodes d'investigació i el desenvolupament de les novel·les pol·licíaques contemporànies. Tot i ambientar-se en una època recent (ho deduïm perquè la moneda d'ús és l'euro i perque fa una referència a "Harry Potter") ens trobem fets com que per aconseguir un mapa encara s'ha d'anar a l'ajuntament i fer tot un seguit  de paperassa, o per localitzar un carrer concret existeix tota una problemàtica associada… pot ser creïble en el cas que l'acció es situï a començaments d'aquest segle, però no podríem tirar gaire més endavant ja que inevitablement ens ve al cap la pregunta: i perquè no ho busquen a "internet"? No tenen mitjans a comissaria? El mateix succeeix amb alguns detalls tècnics sobre com passar una gravació de tv a imatge de pc, són petits detalls tècnics i logístics que ens estranyen, però bé, si imaginem que la novel·la s'ambienta al mateix any 2002 (any d'entrada en vigor de la moneda a Itàlia) potser si que encara era complicat localitzar segons quines dades a la xarxa.

Com sovint passa, les recomanacions que surten a la contraportada pequen d'excés (lògicament, els editors busquen les crítiques més altisonants en diaris internacionals o importants), però per resumir el que és aquest llibre n'hi ha una que al meu parer s'acosta força a la realitat: "Camilleri… una narrativa d'entreteniment d'alt nivell que afavoreix el plaer per la lectura sense recórrer a la banalitat ni al simplisme" L'Espresso. Quedem-nos amb això, una lectura d'estiu perfecte per endur-se a la platja, no requereix una concentració excessiva, de lectura ràpida i té certa qualitat literària.

Murakami, Haruki - Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

La persistència de la memòria (Els rellotges tous) de Dalí, quadre universal que tot tenim en ment, on uns rellotges es desfan artificiosament entre branques i una taula amb un paisatge de costa al fons. Podria ser perfectament el títol de la novel·la, constantment aquesta imatge em ve al cap durant la seva lectura. 

Feia molt de temps que no trobava un llibre que m'enganxés tant i que em fes sentir aquella necessitat de passar pàgines ràpidament per descobrir més coses sobre la història, aquella impaciència per saber que diu el proper paràgraf. Alguns cops llegeixes llibres que desperten la curiositat, que et fan identificar amb els personatges i dels que vols seguir escoltant la història. Però ara parlo d'una sensació diferent, aquella que alguns cops t'assalta amb algun best-seller de poca qualitat literària però que té el ritme just perquè vulguis saber que coi passa "després". En aquest cas Murakami té qualitat literària i un ritme amb molt de ganxo en aquesta novel·la. Ull, que m'hagi enganxat molt no vol dir que sigui la que m'hagi agradat més d'ell: entre Tòquio blues i Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, em quedaria amb la primera per qualitat, però reconec que li manca el ritme d'aquesta última.

Com deia, si l'haguéssim de definir en una única paraula: surrealisme. Utilitzant el recurs de crear dos històries paral·leles però entrellaçades i fent salts d'una a altra l'autor ens recrea un univers fantàstic en una d'elles i a l'altre un Japó amb un toc futurista i algun element fantàstic i de ciència ficció, dominat per un govern autoritari: "El Sistema" que ens pot recordar llunyanament 1984 de George Orwell. La delicadesa en les descripcions de Murakami present a Tòquio Blues o After Dark, es manté. Elements onírics poblen la novel·la, no utilitza mai noms propis per referir-se als personatges, que només coneixerem per les seves característiques personals.També trobem reflexions de tot tipus al llarg dels capítols, des de la importància d'escollir un bon sofà, fins a la importància del greix ben posat en el desig sexual.

 

L'únic punt que a mi m'ha grinyolat una mica ha estat l'allargament de frases i de conclusions d'accions obvies un pèl excessiu més d'un cop, les descripcions tècniques dels processos suposadament "neurocientífics" i alguna de les referències musicals o literàries que donen la sensació d'estar introduïdes amb calçador, per un moment la imaginació et fa veure la cara de Murakami en el rostre del protagonista, i personalment sempre m'ha agradat imaginar-me els personatges com éssers amb vida  independent de la de l'autor, amb caràcter i personalitat pròpia. 

Com a curiositat, una de les cites musicals és de Pau Casals i en un fragment de la novel·la apareix una referència al català com a llengua (pel context on es dona s'hauria de comprovar si ha estat una adaptació en la traducció o si realment en la versió japonesa també parla de la nostra llengua). 

Sempre he pensat que  els llibres de Murakami  s'haurien d'editar amb un cd adjunt per il·lustrar les escenes i les constants referències musicals que fa. Una altra sensació que tinc últimament amb Murakami és que s'ha convertit una mica en l'autor de moda, en l'autor de "coneixença" obligatòria (que no sempre vol dir lectura) dins de la fauna urbana que podríem qualificar de "modernillos". De fet, els seus llibres també són "best-sellers" tot i que aquí en parlo com si no en fossin. Esperem que sigui un autor d'aquells capaços de mantenir la qualitat en les seves obres i després de tots els seus èxits no caigui en el parany de la "xurreria literària" que ha absorbit a tants autors de fama internacional (per ex. Noah Gordon en la seva novel·la la Bodega (2007) )

Un consell per a la seva lectura, és una novel·la peculiar, no recomanable a tothom: al començament pot semblar feixuga, resisteix fins al 7è capítol, si abans d'arribar al 8è no et comença a enganxar deixa-la.

El fragment:

[...]

"-És el crani d'un dels unicorns de la Ciutat?- li pregunto.

-Sí. El somni vell es conserva a dins.

-He de llegir un somni vell a partir d'això?

-Aquesta és la feina del Lector de somnis- diu la Bibliotecària.

-I què en faig dels somnis que llegeixo?

-No res. Tan sols els has de llegir.

-Com pot ser?-dic-. Sé que he de llegir un somni vell d'això. Però no fer res amb el somni, no ho entenc. Quin sentit pot tenir? La feina hauria de tenir un objectiu.

La noia mou el cap.

-No ho puc explicar. Potser la lectura de somnis t'ho dirà. Jo només et puc ensenyar com es fa.

Deixo el crani sobre la taula i em redreço per mirar-lo. El crani està envoltat en un profund silenci que sembla el no-res en persona. El silenci no resideix a la superfície, sinó que està contingut com fum a dins. És insondable, etern, una visió incorpòria projectada en un punt en el buit.

Hi ha una tristor en això, un pathos inherent. No tinc paraules per descriure-ho.

[...] 

Murakami, Haruki. Despietat país de les meravelles i la Fi del Món. Barcelona: Edicions 62, DL 2011. ISBN 978-84-9930-227-0.

[lectura: juny 2013]