Camilleri, Andrea - El joc de pistes

D'entrada adverteixo que la novel·la negra no és el meu gènere preferit, tot i que he gaudit força amb novel·les com "L'home que mirava passar els trens" de G.Simenon o alguna que altra de John Grisham, com "La Hermandad", sigui pel que sigui no enfilo massa cap al gènere.

Aquest cop li ha tocat el torn a Andrea Camilleri, amb el llibre "El Joc de pistes". Autor clàssic del gènere i de molta anomenada, ens trobem amb una novel·la entretinguda, de lectura fàcil, i que no escatima detalls escabrosos per fer més intensa la sensació de desconcert del lector davant la visió de certes imatges. El detectiu Montalbano s'enfrenta a un nou cas, i per les seves freqüents reflexions, també al pas dels anys. 

Els personatges són força rodons, ben definits i aconsegueixen la distància justa per tenir "vida pròpia". Tot i això, m'esperava una trama molt més complexa… he tingut la sensació que ha estat un llibre escrit ràpidament, amb certa qualitat, però sense la profunditat o la trama intricada que esperava tenint en compte la fama de Camilleri.

És una llàstima no saber italià, desconeixo si a la resta de novel·les de Camilleri passa, però aquí ens trobem amb moltíssimes inflexions dialectals en diversos personatges (que el traductor ha passat al català com bonament ha pogut). Però la sensació es que si llegíssim en llengua original la vivència seria molt diferent. Curiós també és el canvi del títol italià "La caccia al tesoro" o castellà "La búsqueda del tesoro" a el català "El joc de pistes".

La lectura d'aquest llibre també m'ha dut al cap una reflexió sobre els mètodes d'investigació i el desenvolupament de les novel·les pol·licíaques contemporànies. Tot i ambientar-se en una època recent (ho deduïm perquè la moneda d'ús és l'euro i perque fa una referència a "Harry Potter") ens trobem fets com que per aconseguir un mapa encara s'ha d'anar a l'ajuntament i fer tot un seguit  de paperassa, o per localitzar un carrer concret existeix tota una problemàtica associada… pot ser creïble en el cas que l'acció es situï a començaments d'aquest segle, però no podríem tirar gaire més endavant ja que inevitablement ens ve al cap la pregunta: i perquè no ho busquen a "internet"? No tenen mitjans a comissaria? El mateix succeeix amb alguns detalls tècnics sobre com passar una gravació de tv a imatge de pc, són petits detalls tècnics i logístics que ens estranyen, però bé, si imaginem que la novel·la s'ambienta al mateix any 2002 (any d'entrada en vigor de la moneda a Itàlia) potser si que encara era complicat localitzar segons quines dades a la xarxa.

Com sovint passa, les recomanacions que surten a la contraportada pequen d'excés (lògicament, els editors busquen les crítiques més altisonants en diaris internacionals o importants), però per resumir el que és aquest llibre n'hi ha una que al meu parer s'acosta força a la realitat: "Camilleri… una narrativa d'entreteniment d'alt nivell que afavoreix el plaer per la lectura sense recórrer a la banalitat ni al simplisme" L'Espresso. Quedem-nos amb això, una lectura d'estiu perfecte per endur-se a la platja, no requereix una concentració excessiva, de lectura ràpida i té certa qualitat literària.